Sáez: "A Colòmbia van vendre la idea de la pau, però continuen els assassinats i el narcotràfic"

El periodista Aitor Sáez presenta el llibre "Crònica de una paz incierta. Colombia sobrevive"

 

El periodista Aitor Sáez a la reserva indígena del TIPNIS
El periodista Aitor Sáez a la reserva indígena del TIPNIS | Cedida

 

 

El periodista català, de Cerdanyola del Vallès, Aitor Sáez s'ha marcat l'objectiu de fer-nos entendre la postguerra que es viu a Colòmbia. Fa dos anys i mig que Sáez es va traslladar a Colòmbia, des d'on treballa com a corresponsal per un mitjà alemany. Fent treball de camp i recorrent molts quilòmetres, el periodista explica com, després del procés de pau, el conflicte colombià no ha acabat. Tot i això, s'han obert finestres que ara Sáez ha recollit en un llibre titulat "Crònica de una paz incierta. Colombia sobrevive".

 

 

Què explica "Crònica de una paz incierta"?

 

És una crònica periodística de 23 històries sobre terreny. Són històries tant de víctimes com de victimaris. Són desapareguts, desplaçats, víctimes de violència sexual... Això ho explico a través d'una història i un protagonista. Hi ha un capítol sobre els grups armats. En aquest cas, el protagonisme és més coral perquè és la forma com ells s'organitzen. 

 

Què vol dir el concepte de "pau incerta" que surt al títol del llibre?

Que és una pau fràgil. Primer, perquè l'acord de pau es va signar sense l'aprovació de la població. Els acords es van rebutjar amb una diferència mínima. Això ha comportat que la implementació ha sigut molt dèbil. Durant el primer any després de signar-se, s'ha aplicat un 20% d'aquests acords. La pau incerta és perquè la implementació ha sigut lenta, s'han posat molts obstacles i la mateixa població l'ha rebutjat. A més, aquest 17 de juny s'han convocat eleccions i no se sap què passarà si guanya el candidat de dretes, Ivan Duque. Tot això ha provocat un repunt de la violència.

 

Quin ambient es respira a Colòmbia?

Hi ha dues "Colombies": la que va viure el conflicte, que és la més rural, i la que no ho va viure, que és la urbana. Això és una bretxa molt important que potser a Europa no entenem, però a Llatinoamèrica la diferència és notable entre el camp i la ciutat. Es va veure al plebiscit per l'acord de pau amb una polarització social que va acabar en un 50-50. Els polítics i la gent de les ciutats converteixen la pau en una eina política i electoralista.

 

Al llibre presentes conversacions amb persones de realitats diferents, fins i tot guerrilles. Com ha estat el procés d'apropar-te a elles?

Amb les FARC, per exemple, he estat cinc vegades, abans i després de signar l'acord de pau. La primera vegada va ser molt complicat i burocràtic perquè vaig haver de demanar permís a la cúpula que negociava a La Havana. Després va ser més fàcil perquè estaven a les zones de concentració on es van desarmar i estaven interessats en tenir contacte amb els periodistes per fer les seves denúncies. 

 

Aquí ens arriba la informació completa del que passa a Colòmbia?

No. Perquè no hi ha gaire interès i perquè els mitjans generalistes tenen el temps limitat i donen una petita idea del que passa a diferents països. Des de Colòmbia es va vendre la idea de la pau i a Europa es va creure que amb aquesta pau s'acabava tot. Però no és veritat. Continuen assassinant líders socials, havent-hi extorsions, zones de narcotràfic on no es pot accedir...

 

El narcotràfic és el principal problema?

Sí. Al llibre hi ha una cita que diu "el narcotráfico es un pastel demasiado suculento. Mientras haya narcotráfico habrá violencia". És el mateix que passa a Orient Mitjà, és una zona molt rica i pel petroli sempre hi haurà molts interessos. A Colòmbia la droga acaba sent el negoci més rendible.

 

Per què vas marxar a Colòmbia?

Per la meva parella, que és de Colòmbia. Abans treballava a Grècia, i la meva parella era periodista de l'agència EFE allà. Jo ja havia viscut a Brasil i tenia ganes de tornar a Llatinoamèrica. Colòmbia em va fascinar perquè estic cobrint una postguerra d'un conflicte que ha durat 50 anys. En els últims dos anys és quan els periodistes hem tingut la possibilitat d'accedir a llocs que abans no es podia i parlar amb gent que abans no ho feia.

 

Els països d'Amèrica llatina són considerats dels més perillosos pels periodistes.

És diferent un conflicte amb una guerrilla que amb el narcotràfic. Si una guerrilla segresta un periodista, és per raons polítiques i hi ha una negociació. Però el narcotraficant no pregunta, et mata directament. Això s'ha notat a Colòmbia. A l'època de les guerrilles segrestaven i mataven periodistes però hi havia l'esperança de l'alliberament. A finals del mes de març d'aquest any, una banda de narcotraficants va segrestar tres periodistes colombians i els van matar perquè per ells és com donar un cop a la taula i que els prenguin en serio.

 

Abans d'endinsar-te en el conflicte colombià, vas començar la carrera periodística en mitjans locals a Cerdanyola del Vallès. Com van ser els inicis?

Sempre dic que arribar on vols és una barreja de sort i de buscar-ho. Em va passar a Grècia. Vaig acabar la carrera, feia pràctiques a El País, però no em pagaven i vaig marxar a Alemanya a treballar de cambrer. Allà vaig entrar en una ONG petita i em van enviar a Grècia, on va esclatar tota la informació sobre Tsipras que a Espanya va ser un 'boom'. Aleshores vaig començar a treballar per mitjans espanyols. Ara, com a periodista, has de saber fer de tot, i això s'aprèn molt al periodisme local. Quan treballava a mitjans de Cerdanyola, en una tarda parlava amb uns veïns, després anava a una escola i després a un acte polític. Aquesta capacitat d'adaptació m'ha servit per al que faig ara.

 

Presentes el llibre a la ciutat on vas créixer i on et vas fer periodista. Què significa tornar?

És molt emocionant. Per a mi la terra és la terra i tinc molta estima a Cerdanyola. Un no ha de perdre el nord i renunciar d'on ve. Recordo molt el dia que vaig arribar a la ràdio de Cerdanyola demanant per col·laborar en el meu primer dia d'universitat. Vaig picar a la porta dient "estudio periodisme i vull fer alguna cosa". El Gabriel López, cap d'esports, em va dir "perfecte, anem al meu despatx". I em va treure a la terrassa del bar. Ho recordo molt perquè aquesta picardia i aquest punt burlesc és el que tenen tots els periodistes a tot arreu. És una característica que jo també he anat desenvolupant.