El mateix Sants que va arrossegar i enfonsar Xavier Trias un no tan llunyà 2014 en l’afer de Can Vies torna a ser notícia. La festa major del barri ha acabat de manera poc exemplar, amb botellots, aldarulls, detinguts i ferits, destrosses de mobiliari urbà i d’alguna propietat privada, i una muntanya de brutícia que s’haurà de recollir amb la conseqüent despesa pública. Se’m representa com el punt i final d’un estiu que ha estat gronxat entre les restriccions i els excessos, perquè a cada pas se’ns assegurava que ja començàvem a veure el final, i al cap de no res tornàvem al punt de partida, amb noves pors i prevencions, reblant-se el clau amb unes llibertats que hem acabat considerant companyes habituals de viatge en seva nova minsa dimensió.
Sants és la metàfora d’un temps de decadència que no respecta cap territori de Barcelona, com tampoc altres municipis amb la mateixa dinàmica en el poder polític. Una decadència urbana respecte de la qual el govern municipal és principal incentiu per a la davallada de la higiene, la seguretat i el civisme, el que propicia un context on es troben i enfronten comportaments extremadament contradictoris: per una banda, l’acceptació per part de la majoria, del control de l’ordre públic amb l’excusa del temut col·lapse en les estructures sanitàries; i, per l’altra, la incívica explosió dels mal educats, esperonats per la negació, la clausura i la prohibició, en una reacció a la vegada indesitjada i esperable.
I així acabarà el mes d’agost. En un setembre on s’amunteguen la depressió postvacacional de molts, la incertesa econòmica de tants, ja sigui per les despeses escolars de l’inici de curs o per les incògnites de tants negocis, en un setembre on començarem a apreciar els efectes devastadors del mapa d’ERTOs que ha deixat la pandèmia, Sants esdevé el símbol del que no acaba: la mala maror d’un temps on fins i tot l’alegria dels altres és incentiu per a la ràbia de qui ho veu. Sí, a Sants també. Sants altre cop.
- CA
