Aquesta vegada els criteris per elegir la papereta independentista seran més complicats que mai, fins i tot per a l’elector informat. Les dues ofertes principals estan en una cursa accelerada de confluència propagandística que amenaça amb fer-les indistingibles. JxCAT -o com es digui el nou partit que encapçalarà Carles Puigdemont- i ERC intentaran oferir una combinació més o menys creïble entre la legitimitat que els ha de connectar amb l’1 d’Octubre i la República i, d’altra banda, una gestió amb garanties del mentrestant autonòmic. Ruptura i statu quo; pura contradicció, però necessària per guanyar.
Vist el context, és d’esperar que la campanya electoral es converteixi en una subhasta de sobreactuació independentista. Si els presos tenen la possibilitat de participar-hi (és a dir, si mantenen el tercer grau) seran ells els que aportaran la dosi d’èpica necessària per omplir i escalfar els mítings. Una competició que tindrà un paper destacat reservat a l’exili, on tots dos partits hi tenen noms qualificats. Això, mentre en paral·lel els designats com a gestors autonòmics hauran de fer aquelles trobades sectorials en què el més important és saber-se els números i conèixer els problemes i les reivindicacions que que algú els plantejarà.
Davant d’això, comptaran molt uns factors diferencials que, en general, estan fora de l’abast dels partits. Un parell d’exemples. La taula de diàleg és patrimoni d’ERC i dels seus èxits o fracassos -en mans del PSOE- en dependrà el decantament d’una part de l’electorat. A l’altra banda, Carles Puigdemont ha de continuar oferint victòries a l’exterior, quan no està gens clar que en aquell moment encara continuï retenint l’acta d’eurodiputat, tenint en compte la reactivació del suplicatori del jutge Llarena. Guanyarà l’estratègia, sí, però en aquesta ocasió combinada amb una dosi d’atzar
