Zapatero ha anat fent equilibris per trampejar la minoria parlamentaria i val a dir que, fins ara, se n’ha sortit prou bé pels seus interessos. Però el pacte (Euskadi) i els incompliments (Catalunya) li han anat posant cap cop més difícil fins que les eleccions de diumenge han deixat en evidència que la debilitat no és tant sols parlamentària. Els sistemes polítics com els nostres – democràcies parlamentàries- tenen un instrument per actuar en situacions com aquesta: la moció de censura. És un sistema de substitució del president del govern però també una manera de presentar una alternativa. En la perspectiva del temps es pot valorar que la primera gran majoria absoluta del PSOE es va començar a gestar en la moció de censura que Felipe González li va presentar a Adolfo Suárez, malgrat que no tingués cap possibilitat de guanyar-la.
Avui la gran sort del president espanyol és que si ell té pocs amics menys ni queden a Mariano Rajoy fora del seu grup parlamentari i, per tant, no haurà de patir per haver de deixar els escons blaus del Congrés dels Diputats. Per tant, Zapatero pot anar afirmant, en públic, que pensa fer servir els onze milions de vots de les eleccions generals per continuar governant “amb determinació” i, en privat, ja va dient que si les comunitats es posen a to no hi haurà nou model de finançament autonòmic. Per guanyar-la o per perdre-la, potser caldria que algú li presentés una moció de censura.
