Un milió i mig d’aturats de tot l’estat porta més d’una any buscant feina i no en troba. Això ho recull un estudi de l’associació que aplega a les empreses de treball temporal i segons el qual a finals d’any els que portaran més de dotze mesos sense cap ocupació arribaran als dos milions. Mentrestant es continuarà destruint ocupació el mes de març segons el mateix estudi, que pronostica que la taxa se situarà al llindar del vint per cent de la població activa i se superaran els quatre milions i mig d’aturats.
El perfil de l’aturat de llarga durada és un home d’entre vint-i-cinc i trenta cinc anys, que treballava a la indústria o la construcció. Els analistes creuen que aquests dos sectors continuaran destruint llocs de treball, mentre se’n crearan a les mitjanes empreses de serveis. Això significa comença a veure la llum al final del túnel però, que farem amb els treballadors sense qualificació o amb molt baixa preparació? És insostenible subsidiar-los de forma permanent i és impensable abandonar-los a la seva sort. Evidentment la xarxa social i familiar està apaivagant moltes històries personals que s’acosten perillosament a una situació límit, però si no es dona una solució ens veurem abocats al conflicte.
Es parla molt de la reforma del model productiu i molt poc del nou model de relacions laborals. Un i altra són importants per el futur, però un és pot modificar de forma immediata mentre que l’altre necessita un període de temps molt més llarg. Ara no hem de qüestionar les nostres empreses, si no afavorir que mantinguin la seva activitat i d’aquesta manera protegir els beneficis que generen com ara l’ocupació. I si alguna solució hi ha per recol•locar als que s’ha quedat fora és convertint-los en més atractius: donant-los més formació i fent que no facin por a l’empresari. Avui per avui la perspectiva d’un acomiadament és el que frena a qui podria fer noves contractacions.
