El País de l’ ‘a por ellos’

El rotatiu madrileny ha perdut la influència i el prestigi de tres dècades a Catalunya i s'ha convertit en una capçalera petita, radical i esclava de Moncloa per la seva debilitat econòmica
El País va ser el diari de referència de la Transició i la democràcia espanyola
El País va ser el diari de referència de la Transició i la democràcia espanyola | El País

 

El País també és, des d’avui, un diari fet a Catalunya”.Amb aquest titular, el 6 d’octubre de 1982, el rotatiu de referència de la Transició espanyola feia el salt a un mercat fins aleshores verge d’edicions pròpies de premsa madrilenya. Amb una redacció extensa, una aposta tecnològica pionera en el sector i una tirada de 100.000 exemplars diaris. Nascut el 4 de maig de 1976, El País era aleshores la capçalera amb més vendes de l’Estat, amb prop de 350.000 exemplars, i aterrava a Barcelona disposada a integrar-se en l’ecosistema de mitjans de comunicació catalans fent “una aposta per un país amb dues capitals, Madrid i Barcelona”. El primer gest, el suplement Quadern en català, una sacsejada per als mitjans de més difusió a Catalunya editats íntegrament en castellà.

 

“La prevenció històrica que hi havia hagut a Catalunya sobre la premsa de Madrid en aquest cas quedava molt desactivada, perquè El País no va ser percebut com un diari madrileny que aterrava a Barcelona, sinó com una veritable aposta periodística per Catalunya. La direcció va tenir l’habilitat de fitxar bons periodistes i col·laboradors catalans i, sobretot, va fer néixer el suplement Quadern, que durant molts anys va tenir més difusió que l’AVUI”, remarca l’historiador i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan B.Culla, columnista d’El País entre els anys 1984 i el 2017, fins que ha abandonat les col·laboracions a causa de “la censura ideològica”. Segons Culla, “l’aposta pel bon periodisme i el rigor li van donar el plus qualitatiu de prestigi sobre la resta, tot i que era el tercer diari en vendes, per darrere de La Vanguardia i El Periódico”, una aposta que, afegeix, va convertir el rotatiu aleshores de propietat familiar -Polanco- “en un referent per a gent catalanista només que tingués un toc de progre, fins i tot superant la barrera lingüística. Gent que ara és independentista també comprava El País”, remarca l'historiador, que exerceix a la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. 

 

Pàgina del supement en català Quadern, del diari El País
Pàgina del supement en català Quadern, una aposta del diari madrileny que va fer forat entre la intel·lectualitat catalana | El País

 

 

El País va viure dues llargues dècades daurades a Espanya, però també a Catalunya, on si bé mai no va liderar les vendes, va sostenir el seu prestigi i la seva condició de referent per a l’esquerra estatalista –PSC i PSUC i després ICV- i també entre el nacionalisme d’esquerres. Però d’aquell prestigi de la capçalera no en queda pràcticament rastre. Ni pel que fa a vendes, ni a influència política i periodística. D’imprimir tirades d’entre 100.000 i 80.000 exemplars mitjana durant dues dècades es va passar als 47.750 del 2012, quan començava el procés sobiranista a Catalunya, i ha tancat el 2017 imprimint 22.397 diaris de mitjana, és a dir, un 53% menys que fa cinc anys. Si ens fixem en les vendes reals d’exemplars, el novembre del 2017, un mes després de la celebració del referèndum, El País a Catalunya (9.220 exemplars venuts, una caiguda del 14,29% interanual) va situar-se per sota de l’ARA (12.894) i d’El Punt-AVUI (10.193). 


El diari El País s'ha alineat sense matisos amb les postures del PP sobre Catalunya
El diari El País s'ha alineat sense matisos amb les postures del PP sobre Catalunya | El País

 

Cacera de bruixes a les pàgines d'opinió 

 

Pel que fa a la influència política, social i periodística, ha quedat reduïda a la mínima expressió a Catalunya. La majoria d’articulistes de prestigi han anat marxant o han estat acomiadats perquè no s’ajustaven a l’estricta línia ideològica del diari, radicalment contrària al procés i alineada amb les tesis del PP. De ser una capçalera amb firmes de prestigi en la secció d’opinió a tenir, amb alguna excepció, només columnistes adeptes a la unitat d’Espanya sense matisos. Però durant més de tres dècades, per les seves pàgines han passat plomes del catalanisme que obrien la publicació a la pluralitat ideològica. I també escriptors de renom, com el britànic John Carlin, acomiadat fulminantment per haver estat crític amb la repressió de l’1-O: "Que el País prescindís dels meus articles d’opinió és una de les coses més bones que m'han passat el 2017. Feia massa temps que no m’hi sentia còmode i veig moltes coses sobre Catalunya que em semblen lamentables i em provoquen vergonya. Si jo avui seguís en aquest diari, em sentiria profundament avergonyit”, ha explicat l’escriptor en una entrevista a Catalunya Ràdio, en què dóna una clau que al seu entendre explica la deriva d’aquesta capçalera: “Per a l’establishment que representa aquest diari, qualsevol posició sobre Catalunya que no sigui fanàtica no és acceptable. Jo no estic a favor de la independència, i en aquest sentit, comparteixo la base del PP i del PSOE, però això no és suficient, has de fer dues coses més per formar part de l'equip d'El País: Odiar els independentistes i dir que són nazis, i en segon lloc, has de ser un fanàtic i estar totalment entregat a la causa".

 

També han plegat, per haver-los censurat un article, o per desacord amb la línia editorial, plomes de prestigi com Francesc Serés, Manel Baixauli, Joan Francesc Mira, Enric Sòria i Martí Domínguez, a més de l’historiador Joan B.Culla, que remarca que sempre històricament va tenir “llibertat absoluta” per escriure, “conscient que era una quota nacionalista”. Però tot va canviar amb l’inici del procés sobiranista l'any 2012, quan “es produeix un canvi radical en qüestió de poques setmanes, comencen a aparèixer articles a l’edició general d’una hostilitat brutal contra Catalunya”. La radicalitat d’El País contra el procés també coincideix amb el declivi del PSC a Catalunya, després de dos governs tripartits: “Abans la intel·lectualitat corresponia a una esquerra encarnada en el PSC, que se suposava hegemònica, i això també va sacsejar el diari, a més, evidentment, d’haver pres partit contra el procés vulnerant sovint els principis més elementals del periodisme”, afegeix un extreballador del rotatiu, que prefereix no identificar-se perquè encara hi manté un vincle.

 

El País ja ven menys exemplars que l'ARA i l'AVUI, una circumstància que no s'havia produït mai abans
El País ja ven menys exemplars que l'ARA i l'AVUI, una circumstància que no s'havia produït mai abans | Rac1

 

La regla d'or del periodisme, esmicolada 

 

Un altre extreballador del diari, que va tenir responsabilitats en l’edició catalana, explica a El Món que “en el terreny informatiu, el rotatiu està immers en una guerra de trinxeres, s’actua proactivament en contra del procés, i és veritat que la resta de capçaleres, tot i que prenguin partit en un sentit o altre, estan a anys llum d’El País, que editorialitza els títols informatius. És molt greu, perquè s’ha traspassat la línia que separava informació d’opinió i s’ha produït una neteja de col·laboradors, i els que queden, han d’anar amb peus de plom perquè no es desfacin d’ells si es desvien massa del guió”. Un altre extreballador, que tampoc no es vol identificar, explica a El Món que “si bé la redacció de Barcelona, molt disminuïda, encara manté un bon nivell periodístic gràcies a periodistes veterans com Ramon Besa, Carles Geli o Miquel Noguer, i a valors amb experiència com Ana Pantaleoni o Lluís Pellicer, Barcelona ja no té cap mena d’influència a Madrid, i sovint ens trobàvem sorpreses desagradables en articles o editorials”.

 

Sobre la línia editorial, el diari que va néixer l’any 1976 amb l’esperit de ser la capçalera de referència de l’esquerra democràtica, ara és, a parer de l’historiador Joan B.Culla, “un diari de dretes”: “És molt difícil defensar la unitat d’Espanya en els termes en què ho fa el País sense identificar-se amb un discurs molt de dretes. Si en l’eix nacional adopta un discurs de dretes, nacionalista espanyol i defensor de l’estatu quo, com és el cas, inevitablement fa un biaix a la dreta en qüestions socials també”. El Món s’ha posat en contacte en dues ocasions amb la direcció d’El País a Catalunya per tal que pugui respondre a les crítiques d’extreballadors i excolumnistes i exposar el seu projecte, però ha declinat aportar el seu parer.


La vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría
La vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría | ACN

 

La debilitat econòmica, l’esclavatge polític

 

El canvi en la línia ideològica d’aquesta capçalera s’explica, en bona mesura, pels efectes de la crisi econòmica a l’Estat espanyol, tant la que va començar a mitjans dels anys noranta com la gran crisi d’abast global del 2008. A partir de la segona meitat dels anys noranta apareixen rumors que l’edició catalana desapareixeria. “Al final es van encartar dins l’edició espanyola unes pàgines de Catalunya. Aquest canvi subtil de concentrar les pàgines de Catalunya en una mena de suplement va convertir l’edició catalana en una edició autonòmica, i de retruc, posava punt i final  als anys daurats de la influència i el prestigi del diari al nostre país. I tot plegat, acompanyat de les primeres retallades a la redacció”, rememora en Joan B.Culla, que va viure de prop aquesta transformació com a col·laborador. De fet, El País, que ara només ven 96.000 exemplars a tot l’Estat, fa anys que es troba en fallida econòmica. Amb el grup americà Liberty com a accionista majoritari, després que l’any 2010 Grupo PRISA es desfés de part de les accions ofegat pels deutes, les injeccions de crèdit bancari són imprescindibles per a la seva supervivència. “Sense els crèdits del Banc Santander i CaixaBank, El País hauria tancat. I el problema és que, en paral·lel a la seva crisi i al procés català, hi ha hagut Rajoy a Moncloa, de manera que la clau per decidir si els dos bancs seguien donant oxigen al diari o el deixen morir l’ha tingut Soraya Sáenz de Santamaría”,  relata l’historiador i històric col·laborador del rotatiu.

 

Aquest arrenglerament amb les tesis del PP per part d’un rotatiu històricament progressista i molt proper al PSOE ha estat abrupte. De fet, a les eleccions espanyoles del 2011, el diari no va poder entrevistar el candidat del PP, Mariano Rajoy, perquè el partit ho va impedir. Consideraven que era un mitjà hostil i enemic. Però en poc temps, ha passat de ser l’enemic a ser un gran aliat. Un exemple molt clar del distanciament d’El País amb el PSOE es va veure en la guerra contra Pedro Sánchez des de PRISA. “Es va fer un cop d’Estat a Pedro Sánchez –en la primera etapa de secretari general- instigat des del diari, amb un editorial increïble i sense comparació a la premsa democràtica d’Europa, amb Cebrián exigint el cap de Sánchez”, afegeix Culla. En definitiva, El País ha passat de ser l’òrgan d’expressió del PSOE a competir amb ABC, La Razón i El Mundo per ser el defensor més fervent de Mariano Rajoy i la repressió a Catalunya. Tot, en poc més de cinc anys. 

 

El titular d'El País anunciant l'empresonament dels 'Jordis'
El titular d'El País anunciant l'empresonament dels 'Jordis' | El País

 

De la Transició de l'esquerra a la caverna mediàtica de la dreta

 

La dependència econòmica és també un factor de pes en el declivi del diari segons un extreballador de la redacció de Catalunya, que va poder viure les diverses etapes de propietaris de la capçalera. “El procés de degeneració d’El País comença molt abans del procés, quan passa de ser una empresa pràcticament familiar a tenir nous accionistes. Amb els Polanco, per bé o per mal, mantenir la independència era molt més fàcil, i sobretot, el projecte de diari amb dos capitals, a Madrid i a Barcelona. Però el rigor informatiu i la clara separació de l’opinió, una de les marques d’identitat d’El País, es va perdent. Des de fa uns quants anys, pren partit descaradament en títols de notícies i fins i tot en els textos dels periodistes, que sovint pateixen la intervenció directa de la direcció”, relata aquesta font, que afegeix que “fruit del canvi de model, amb la irrupció del digital, també es va perdent l’edició acurada, desapareixen els rigors ortogràfics i de passada també el rigor informatiu”. Lamenta que el diari ha tancat files amb el govern de Rajoy, i això el fa “hostatge de les empreses de l’IBEX-35, que canalitzen amb Moncloa les grans campanyes publicitàries”. I sentencia que “ara ja sabem què va passar amb l’editorial de Pedro Sánchez, la vella guàrdia del PSOE sempre ha pul·lulat pel consell editorial d’El País i encara hi és”.

 

A Catalunya, la història d’El País ha quedat totalment desdibuixada i la seva influència entre les elits intel·lectuals catalanes l'ha recollit La Vanguardia i també l’ARA. A Madrid, el diari lluita per sobreviure i ser un referent de la caverna mediàtica, fiant el seu futur als resultats electorals d’un partit polític llastrat per la corrupció i assetjat per Albert Rivera. 



Comentaris
Espanya la dictadura vergonya d,Europa ,està avisada per Europa i fa cas omís es fa la sorda ignoran que ha sortit majoria per l,independència ,continua amenaçan i empresonament gent innocente . Fàstic més país
Antic lector
Vaig see un lector fidel i diari de El País durant 26 anys, del 81 al 2007. A mitjan de la dècada del 2000, la lectura se'm feia cada dia més insuportable, per la desinformació i la manipulació informativa creixents. El 2007 vaig prendre la decisió de deixar de llegir-lo. Avui, passats deu anys, em fa autèntic fàstic i només de veure la capçalera m'entren ganes de vomitar. Mantenir-se ben lluny d'aquest mitjà de desinformació i manipulació és una qüestió sanitària, de la higiene més elemental.
Desperteu
Catalunya no ens pertany unicament als catalans que avui l'habitem. Em fa molta por i molta pena, qur tants catalanes us cregueu aquesta propaganda de la independencia i terra lliure. Ens esperen cuatre anys mes de victimisme, demagogia i deixeu-m'ho dir d'estupidessa. Lluitem per una Espanya millor, republicana si cal. Pero lluitem desde la realitat. Europa no esta equivocada, som nosaltres amb la unilateralitat sobre lo que no es nomes nostre
Ramon
A finals dels 70 un setmanari del PSC va fer un article destacat en la portada que s'hi veia el mapa de l'estat espanyol amb el dibuix de dos míssils que "es disparen cada dia des de Madrid en direcció a Barcelona". Un míssil es deia ABC i l'altre El País. Al cap de ben poc, aquell article hauria sigut impensable. Què havia canviat? Havia canviat el PSC. No pas El País. Els que no hem sigut MAI botiflers l'hem tingut SEMPRE per enemic de Catalunya.
BENEDICT
SEMPRE HA ESTAT ANTI CASTRISTA, ANTI LLIBERTAT I ANTI DEMOCRACIA, POLANCO ERA UN FRANQUISTA I CEBRIAN TAMBE, I ARA TOCA A CATALUNYA SER L´ASE DE TOTS ELS COPS
Fart de fachas
Res de nou, mirem el pelaje del que manan al diari y comprobarem que cuan la "transició" es van cambiá la chaquete i ara se l´an tornat a possar la anterior, unaltres com el ABC y la razón mesetaris sense cap vergonya per la seva manca de imparcialitat.
Amna Armendares
Precisament ja estem ben desperts: El Pais es una porqueria reaccionaria i els dirigents europeus uns cinics que no respecten els drets humans i traieixen els primcipis de la UE regits per el respecte als drets fonamentals. Estem desperts i sabem q Rajoy i la seva mafia son uns uns corruptes q distreuen als espanyols amb el 155 i els presos politics catalans.
Guim
Diu l'article "va convertir el rotatiu... “en un referent per a gent catalanista només que tingués un toc de progre... Gent que ara és independentista també comprava El País”... Llegien El País en aquella época catalanistes o independentistes? Restar clar que aquella gent que llegia la premsa de la "Gauche Caviar" i castellanista, no en sabien llegir entre línies.
Ramon
No, Benedict, l'ase dels cops d"aquest grup mediàtic no "toca" que ho siguem "ara". Això ve de sempre. Si un català ho nota ara i no ho notava 20, 30 o 40 anys enrere, senyal que ha canviat ELL, no PRISA.
Guim
En Ramon l'ha clavat. El País sempre ha estat igual, només calia llegir el llibre "EL PAÍS, LA QUINTA COLUMNA: L'ANTICATALANISME D'ESQUERRES" per a veure com aquest diari les gastava contra tot el que feia olor a català, n'he dit CATALÀ, no pas catalanista. Ep! aquest llibre està editat l'any 1999 i encara n'hi havia catalans que el llegien. Ecs...
Guim
Introducció del llibre "EL PAIS, LA QUINTA COLUMNA: L ANTICATALANISME D ESQUERRES" editat el 1999 que sembla escrit avui: L’anticatalanisme periodístic s’ha atribuït habitualment a mitjans de la dreta espanyola, com ABC, El Mundo o la COPE. Però existeix un anticatalanisme més subtil i insidiós, molt més perillós perquè té com a objectiu fomentar l’autoodi. Un llibre sense concessions, amb noms i llinatges, il·lustracions i fotografies.
Guim
La gent del diari El Món podrien fer un gran article sobre el llibre "EL PAIS, LA QUINTA COLUMNA: L'ANTICATALANISME D'ESQUERRES.
La Vanguardia no ha estat mai catalana, ara tampoc
La Vanguardia també recula i cada dia més. El Conde s'ha afanyat a servir a l'amo espanyol i ha acabat de prostituir la seva capçalera als interessos dels franquistes que tant "ens estimen". Dia rere dia ens intenta vendre la moto de tots els mals que ens passen per ser catalans quan més aviat és el contrari; tot el que no tenim és per culpa dels espanyols. La Fatxaenguardia, abans encara servia per embolicar entrepans o per quan es fregava el terra, ara, ni per això.
El Pais, com tot el mon....
... en contra del supremacisme i nazionalisme cateto-barratinaire. Esteu abduits o no veis que no hi ha ningú que reconegui el dret que pensau que teniu? Au! continueu somiant truites. Ni República Catalana no Madrit ens roba. Ja no us creu ningú. Solsament els abduits o els adoctrinats. Menys mal que aixó se acaba.
És el diari preferit als de la Comuna.
Rafekes
El Pais l'unic diari q es pot llegir a Cat. Normal q tots aquets talibans decimononics el critiquin. Bona senyal
Ramon
Ha, ha, ha, n'hi ha un que ens diu "talibans". El País en estat pur. Els nostres progres de retruc adoctrinat també ens ho deien, als catalans que a diferència d'ells no ens havíem tornat botiflers. El Periódico va anar més enllà i en més d'una ocasió va referir-se als talibans de debò com "mossenes". Però atenció al matís perquè és important, quan El País ens deia talibans allò era xenofòbia. En canvi, quan per exemple Josep Pernau anomenava "mossenes" els talibans de debò, allò era autoodi.
Ramon
Atenció a un segon detall, els dius que El País és enemic de Catalunya i et responen que és un bon diari. I això que hi té a veure? Evidentment, que un mitjà pot ser dels nostres i ser una merda mentre que l'enemic pot tenir-ne de bons. Tot i que, això que El País sigués tan bo també tenia més de provincianisme que de realitat. Hauríem de tornar al que havíem fet sempre els catalans. Aquells que per la raó que sigui se'ls quedava petita Catalunya, escolta, el món és molt gran, eh?
Ramon
Tornant a aquell article de L'Hora Socialista, dels "dos míssils que es disparen cada dia des de Madrid en direcció a Catalunya", només n'hi havia un que ens causava estralls. El País. L'altre sempre feia llufa. El que digués o deixés de dir l'ABC era políticament nul. El que deia El País, per desgràcia, no. Perquè la seva línia progre comptava amb col·laboracionismes a dojo. Sobretot entrats ja els 80. El verí que et mata no és sempre el més fort sinó el que el teu cos no l'identifica com verí.
Ramon
Per cert, que terrorífica la fotografia del nostre President envoltat de punys comunistes enlaire. Aquests punys se'ls haurien d'haver ficat per determinat conducte. N'hi ha que diuen que hem d'amagar banderes perquè figuraria que les banderes espanten el món que volem que ens reconegui -ximpleria absoluta, perquè tots els països onegen ses banders i què hi ha més normal que onegar-ne en un intent independentista-, però després van i provoquen imatges com aquesta. I això sí que espanta.
Elisa
Per sort, tenim els diaris digitals i podem informar-nos i llegir una gran varietat de premsa més independent i de qualitat, el país, vanguardia i demès panflets ni per possar-los a terra desprès de fregar!

envia el comentari