L’esperem en un cafè d’Ixelles (Elsene, en neerlandès), un dels municipis de la regió de Brussel·les que concentra més diversitat humana i social i on estudiants de tot arreu hi busquen compartir apartament. Fa fred i quan arriba s’escalfa les mans amb la tassa de te. Des de les taules del voltant miren, encuriosits, com el Jordi Borràs li fa fotografies mentre l’entrevistem, potser perquè Meritxell Serret (Vallfogona de Balaguer, la Noguera, 1975) no sembla una personalitat exiliada. Ella ha perdut la possibilitat de tornar i els catalans hem perdut l’autogovern. L’entrevista parla de com recuperar aquests dos drets, que són indestriables.
Vostè forma part del Govern a l’exili. Quina és la funció d’aquest Govern i quina cohesió té?
Les persones que estem a Brussel·les formàvem part del Govern i, per tant, mantenim la cohesió que teníem. El fet de trobar-nos aquestes cinc persones aquí, encara que vinguem de forces polítiques molt diferents, també ens ha unit i tenim molt clar aquest objectiu comú de continuar treballant pel bé del país. I també hem d’intentar, des de la distància, obrir escletxes que permetin que el que està passant a Catalunya no sigui un afer intern en el qual l’Estat espanyol pugui fer i desfer com vulgui; sinó que puguem oferir una visió més crítica i permetre, des de l’àmbit internacional, deixar en evidència totes les pràctiques no democràtiques o de baixa qualitat democràtica que s’estan duent a terme contra Catalunya.
Una de les paradoxes d’aquestes eleccions convocades des de Madrid, és que han acabat generant, dins del bloc independentista, tres llistes diferenciades que estan en competència directa dins del mateix bloc.
No hi ha d’haver cap competència entre aquestes tres llistes. Quan es van convocar aquestes eleccions de manera il·legítima a partir d’una intervenció de l’autogovern i de la Generalitat hi van haver diverses propostes. I de la mateixa manera que al final els partits del bloc del 155 van per separat, els independentistes, pels motius que siguin, també van decidir anar per separat. Després es va intentar fer punts programàtics comuns, però al final tampoc no va quallar. Però les tres forces han dit que aquestes eleccions són per tombar l’article 155 i perquè torni la democràcia i la llibertat, perquè s’alliberin els presos polítics, perquè els que som a l’exili puguem tornar i això voldrà dir que s’acaba la persecució judicial, que és absolutament injusta. I això ho tenim molt clar. Com també tenim molt clar que l’1 d’octubre hi va haver un referèndum, que d’allà se’n va despendre un mandat i que no el podem oblidar. A partir d’aquí, cal aconseguir, a través de les tres llistes independentistes, que tinguem més mans i més capacitat per arribar a més gent i explicar-nos perquè també els que no són independentistes entenguin que el que està passant no és normal i que han de fer alguna cosa. Hem de poder sumar el màxim aquestes tres forces, que tenim clar que per sobre de tot hi ha la democràcia i la llibertat i el respecte als drets de les persones.
Li sembla que ERC és la llista que ha estat més perjudicada per la repressió?
Quan molts patim, fa de mal dir qui pateix més. Però és evident que a ERC estem passant moments molt durs, tot i que estem fent tots els esforços que podem per sobreposar-nos-hi. El fet que l’Oriol Junqueras estigui a la presó és una injustícia majúscula, i això ho veu tothom. Com també veu tothom que el fet que ara estiguin amenaçant la Marta Rovira és una mostra més de les ganes de fer mal. El que intentem per tots els mitjans és donar el màxim de veu a qui ara no la té, que és l’Oriol, traslladar el seu missatge i fer el que ell sempre diu: Persistir i apel·lar a la bona gent.
En el moment que es va prendre la decisió que una part del Govern marxés a l’exili i l’altre es quedés assumint el que previsiblement seria presó, hagués estat més beneficiós que, com a mínim, el vicepresident hagués fet com Puigdemont?
No sé què és més o menys beneficiós. Aquells dies vam prendre decisions tots en base a incerteses i també per motivacions personals. No sé si hagués estat millor o pitjor, però la realitat és la que és. Tots vam assumir que estàvem aquí pel mateix motiu: per tirar endavant un projecte de país. Els que estem aquí, a l’exili, hem pogut explicar al món com d’injust és el que ha passat a Catalunya i com d’injust és que hagin ficat a la presó els nostres companys de Govern.
Des del punt de vista europeu, el fet que l’única victòria clara que hi ha hagut des del 27 d’octubre sigui la caiguda de l’euroordre, és un indici de redreçament de la situació de Catalunya a Europa, o es limita a una qüestió de la justícia belga i l’espanyola?
No deslligaria una cosa de l’altra. La retirada de l’euroordre és una victòria nostra i de l’estratègia judicial a Bèlgica. I és una victòria que ha permès posar en evidència el que està passant a Catalunya i l’empresonament i querella penal contra un Govern injustament cessat, és pura i únicament una persecució política. No hi ha base judicial per fer-ho. Té repercussions polítiques perquè si es posa en evidència per part de la justícia que no hi ha res il·legal per tirar endavant aquella persecució política vol dir que, evidentment, a Espanya hi ha un problema: que no hi ha divisió de poders, que la qualitat democràtica de l’Estat espanyol, membre de la UE, potser no és equiparable a la que hi pugui haver a França, Itàlia, Dinamarca, Bèlgica o qualsevol altre país. Veurem fins a quin punt aquestes conseqüències polítiques es van fent més o menys evidents a partir del 21 de desembre. D’aquí la importància de guanyar el 21-D. A tall d’exemple d’aquesta diferència: aquests dies s’han celebrat eleccions a Còrsega i han guanyat opcions que són independentistes i que reclamen més autogovern. I el govern francès el primer que ha fet és trucar-los per parlar i decidir de tu a tu com avancen plegats. Espanya ha sigut incapaç de fer això. Ni tan sols des que es va acabar la dictadura ha sigut capaç de tractar els catalans com es mereixen. Sempre han interpretat que el fet de ser una minoria vol dir que som menys, però no és això, el que vol dir és que has de poder tenir els mateixos drets que tothom i parlar de tu a tu. I això Espanya no ho sap gestionar, no té la cultura política i ara s’està fent més evident que mai.
Demoscòpicament sembla que les expectatives d’ERC van cap avall. Ho atribuïu al fet que el candidat és a la presó, amb molt poca capacitat per comunicar?
Hi haurà un moment per fer totes les valoracions de la campanya, de com va i de com deixa d’anar. El fet que l’Oriol no pugui participar-hi activament, és un factor decisiu i important, que ens resta. Però ja hi haurà un moment per fer tots aquests debats. Ara el que cal és continuar els dies que ens queden, i no desanimar-se ni abandonar els valors republicans. Això és el que cal preservar i explicar a tothom: que el que volem amb aquest projecte de país és posar això al centre. Volem un país de tothom i per a tothom, vingui d’on vingui, parli el que parli i pensi el que pensi.
El dia 22 de desembre, ERC podria arribar a pactar i conformar una majoria amb els comuns? I amb el PSC?
Passat el 21 de desembre s’obrirà aquest meló, en funció dels resultats, i veurem com s’interpreten i quins pactes i aliances es poden bastir. Ara mateix, veig molt difícil un pacte amb el PSC-PSOE que és qui ha negociat, aprovat i defensat l’article 155 i que ha suposat, des del meu punt de vista, una greu irresponsabilitat. I en relació als comuns… Veurem… Però estic d’acord amb el que demana la Marta Rovira: que es posicionin. Si alguna cosa està clara en aquestes eleccions és que o estàs dins del marc mental del sistema que ha permès aquesta repressió, o estàs per canviar el sistema i per tirar endavant un projecte molt més democràtic, proper a la ciutadania i als valors democràtics que són els que tots volem.
Hi ha hagut molta polèmica pels endarreriments de les subvencions a la pagesia. Com a consellera d’Agricultura, li sembla que hi ha una decisió malintencionada de perjudicar un sector que s’ha distingit políticament de forma notòria?
És una pregunta complexa. Amb el que està passant i amb el que em toca patir, és evident que m’ho puc imaginar absolutament tot. No sé si és intencionat o no, però no és gratuït. L’article 155 i tota aquesta estratègia de repressió que s’està estenent i cada vegada afecta a més persones, va en detriment de tots i del país. M’ho puc creure tot perquè tinc clar que hi ha qui, sigui com sigui, vol que s’acabi aquest projecte democràtic que planteja un canvi de sistema. Però alhora també tinc clar que la ciutadania es manté ferma i té clar que el que volem és desenvolupar-nos, aprofitar les oportunitats, conviure en pau, i que el 21 de desembre donarem resposta.
