Em trobo un bon amic. El veig diferent. Més descolorit. Més blanquinós. I jo que li dic: “Nen, sembles un fluid de glàndula mamària endolada”. Amb cara de vas de llet viudo m’esquitxa: “Noi! Crec que estic fotut! Ben fotut! Estic mutant! No ho hagués dit mai! Amb lo carnívor que jo era! Quins bistecs em fotia!”. Efectivament, ell havia estat socialista de carn gens feta. Un pura sang. I ara? Ara què? Ara se’ns està fent herbívor.
Hi ha dies que me’l trobo menjant cabassos d’herba. És per purgar. Sembla una bèstia amb mal de panxa. Jo a vegades li duc una mata d’alfàbrega. I ell se la fot de bona gana. A veure si mica en mica fa net. Me’l miro. Rosega com un conill a una clínica de desintoxicació de perdigonades intestinals.
-Però com has arribat fins aquí criatura?
-Noi, em van dir que m’impliqués, que m’impliqués, que el socialisme és implicació, que l’Espanya federal és implicació… i vés, t’encebes, t’encebes… T’engreixes com un bacó i un dia acabes a la paella.
-Perdona, però ara no et segueixo…
-Sí, noi, això és com la cansalada amb ous. Aquest és el cuento de l’Espanya federal-animal: la implicació! Noi, amb un plat de cansalada amb ous el porc s’implica, i la gallina participa. Ho entens?
-Sí, sí… ja se’t veu fregit, ja. Però el que no acabo d’entendre és que si sou socialistes i federalistes i bonistes i pluralistes i tercermundistes i lampistes i… Vols dir que als socialistes catalans se us foten vius les gallines?
-Sí, noi, em toca les cèl•lules que ja no tinc, però és així.
-Doncs crec que teniu un problema gros perquè segons les estadístiques del Ministeri Gallinaci la gallina socialista espanyola està multiplicant la seva població per mil.
-És així, noi, és així. L’altre dia em vaig trobar un ocell d’aquestes dins del forat del meu nas. Són a qualsevol lloc! Però també t’he de dir que cada cop som més els que veiem les orelles a la gallina homicida.
-Vols dir?
-Sí, noi. Guaita! Fixa’t què està passant a tot els plens on es presenten les mocions de suport a les consultes populars per la independència.
-I què passa?
-Els socialistes voten en contra, ells són federalistes, diuen. A Balaguer, dijous passat, fins i tot els d’Iniciativa es van abstenir perquè diuen que s’han de donar més opcions per escollir al poble: autodeterminació, estat confederal, ou estrellat i gallina dissecada… I van desistir del SÍ perquè no els agrada la paraula independència. Quina gràcia, ho diuen els comunistes que no han donat mai opció a res, tret de ser comunista un, gran i lliure i homogeni com una capsa de sabates amb cucs de seda leprosos. Que li preguntin a Andreu Nin. Tot mentida. Tot engany. Tot fugir de la implicació.
-I els socialistes?
-El mateix, el mateix. Tots a participar a fer cucanyes, a fer putxinel•lis federalistes. Federalistes! Fot riure! Ho resolen tot així. Primer Espanya, Catalunya sempre pot esperar. Sempre hem d’esperar. Però… com va dir Eugeni d’Ors fa cents anys: “escolta les palpitacions dels temps”.
-Com vols dir?
-Doncs que els temps ja no són per les gallines participatives i transgèniques. Els dies ja no són de les criatures anti naturals, artificials i que emmerden el galliner. Els dies són per dir la veritat, per la natura… els nostres dies són vegetals.
-Com? No t’entenc…
-Sí, noi, mira’m la cara de planta que faig… Els dies són per tenir (i estar fins els) pebrots.
