El despertador havia de sonar a les 7.00h. A les 6.00h ja és impossible dormir. És diumenge 8 d’abril i a les 11h estarem dins de la presó d’Estremera conversant amb el conseller Jordi Turull a través d’un vidre. Des que la seva dona, la Blanca, va trucar per preguntar-nos ‘us ve de gust visitar el Jordi aquest diumenge? A ell li fa il·lusió veureu-us!’, que no hem deixat de pensar-hi. Era dimarts dia 3 d’abril, i el president Puigdemont seguia empresonat a Alemanya. El panorama no podia ser més fosc. La visita es preveia traumàtica, tant per l’estat d’ànim dels consellers, doblement castigats per Llarena, com pel xoc que suposa entrar en un món desconegut i humanament demolidor. Dijous, com una muntanya russa, l’ànim es dispara quan Alemanya anuncia que no extradirà el president per rebel·lió. Amb la diputada de JxCAT Aurora Madaula i la diputada al Congrés Míriam Nogueras havíem de parlar de què diríem, com actuaríem i com faríem riure el nostre amic. Però hem decidit que improvisarem.
Comencem el viatge d’uns 50 minuts des del pàrquing d’una pensió de Barajas. La boira i el vent ens acompanyen durant tot el trajecte. No volem fer tard i prenem la Radial 3, una autopista rescatada per l’Estat i desèrtica, amb un paisatge tan poc colorit com l’asfalt de la carretera. Sense verd, només amb tons grisos i marronosos. El camí es fa estranyament llarg i monòton, fins que arribem al desviament i el paisatge canvia… “Centro penitenciario”, es llegeix després de la sortida 68. I tot d’una, apareix una pintada enorme a terra recorda al visitant on és: “Viva España”, un epígraf acompanyat d’una bandera d’Espanya prou ben pintada. Uns metres més enllà, una altra pintada: “Cataluña es España”. I si encara no queda clar l’avís per a navegants, el senyal de trànsit que indica el desviament també té pintada la bandera d’Espanya. Aparquem el cotxe al pàrquing de la presó.
El vestíbul té més l’aspecte d’hospital que no pas de centre penitenciari. Estremera és una presó relativament nova. No és pas la Model. Parets i portes blanques, potser ja esgrogueïdes. I un petit bar per fer temps, amb les parets decorades amb les fotos d’entrepans prefabricats i croissants que semblen de tot menys comestibles. Com als hospitals. Els bancs on esperen els familiars són també d’hospital. Fem la cua per identificar-nos. Entreguem el DNI. Ens criden pel nom i ens fan una foto. També registren les nostres empremtes. Obren la bossa de plàstic amb quadres i cremallera que la dona del conseller ens ha donat perquè li fem arribar. Bossa de presidiari. Com les desenes que hi ha a les prestatgeries darrere de la recepció. L’obren. Un jersei, una carpeta buida i una carmanyola. La carmanyola no passa el control. “El tupper se queda fuera”.
A partir d’aquest moment, ningú no ens explica què hem de fer. Decidim no preguntar més i limitar-nos a observar i seguir el ramat. A les 10.50h un funcionari obre una porta. Es fa una cua per passar per l’arc de control. Els visitants de davant piten. Alguns passen a una sala annexa. Abrics fora. Un altre funcionari registra les butxaques i les costures de l’abric. Un cartell avisa que estan autoritzats els registres integrals –despullats-. A continuació anem a parar a una sala d’espera. Quadres horribles, novament, seients d’hospital. Des de la finestra es veu un pati i unes tanques electrificades. Els mòduls dels presos són encara lluny. A partir d’ara, un grup de tres funcionaris ens conduiran fins als locutoris. Passarem tres controls més, i durant uns minuts quedarem tancats entre portes infranquejables. Creuem un pati i per fi arribem a la sala que dóna accés als locutoris. De cop sentim “Uno, Turull, dos, Rodríguez…” i així fins a 21 noms.
Quan s’obren les portes, correm cap al locutori 1. Només hi ha dues cadires de plàstic verd. No hi ha espai per a més. Decidim “robar una tercera cadira” del locutori on només hi hagi una persona. I mentre intentem encabir les tres cadires, alcem el cap i el veiem. “Jordi!”, cridem alhora. Ens saluda i somriu. Camina decidit. Amb bambes de color blau cel i texans clars, i una dessuadora gris amb caputxa. Mai havíem vist el conseller vestit com un adolescent rebel. Es posa la caputxa i riu encara més. Agafa el telèfon alhora que nosaltres posem les mans al vidre. Descobrim que no el tocarem. Seiem. El compte enrere comença. Tenim 40 minuts. “Estic molt fort, de debò”, ens diu només agafar el telèfon. La sensació que ens vigilen és constant. Segurament ens escolten. Però el conseller no es talla. Fa dies que prepara la seva defensa per quan hagi de declarar davant del jutge Llarena el 18 d’abril. “Tinc ganes d’anar-hi”, ens diu.
De sobte, rere el vidre transparent del locutori 1, uns metres enllà, reconeixem els consellers Josep Rull i Raül Romeva. És la primera vegada que els veiem en xandall, sense l’americana amb la insígnia de la Generalitat. En el cas de Romeva, un xandall del F.C Barcelona, i no pas d’aquesta temporada. Ens veuen i ens saluden. Somriuen. Ens aixequem ràpidament de les cadires mentre el conseller Turull ens mira astorat. De cop, es gira i també els saluda. Tot i que no ens sentiran, cridem “consellers!”, els fem senyals i toquem el vidre, com si ens apropéssim físicament a ells. L’escena dura uns pocs segons, suficients perquè constatem que estan forts. En Jordi Turull ens ho confirma. També ens diu que el conseller Forn està “molt més animat”, i que fins i tot “intenta fer una penya del Barça, i regala samarretes als presos que s’aprenen Els Segadors”. Una nova alegria, el conseller Forn està bé. La notícia que la justícia alemanya no veu delicte de rebel·lió en Puigdemont els ha canviat l’ànim. “Recordo que els del mòdul 3 veien la tele i van cridar ‘Puigdemont, Puigdemont’, un parell de funcionaris del meu mòdul van alçar el dit polze quan em van veure i alguns presos em preguntaven, i aleshores, tu quan surts?”, rememora. I torna a riure.
En Jordi Turull no pateix pel pas del temps en cap moment. Gaudeix dels 40 minuts de visita, xerra i fa preguntes. Moltes preguntes. Duu un rellotge digital de color blau marí que marca les 11.27h. Queden només 13 minuts i el so es tallarà abruptament. Parlem tots alhora i ens trepitgem perquè no volem que quedi res important per dir. La por de no saber què dir ha desaparegut des del moment en què hem vist arribar el conseller. Dels 21 locutoris ocupats pels presos i els seus familiars, el número 1 és el més sorollós. Estranyament, hi ha rialles, veus que es trepitgen. També algun silenci que tot just dura un parell de segons. Sobretot, quan el conseller assegura que “després de la clatellada d’Alemanya, s’acarnissaran més”. Però tot seguit, ens avisa: “Mai no aconseguiran el meu silenci, ni la meva rendició, ni que plegui”. Torna a somriure i ens explica que, com que té molt de temps lliure, ha llegit “les més de 1.000 pàgines” de l’informe de la Guàrdia Civil fabricat per “imposar el fals relat de la violència”. En Jordi Turull és l’únic pres polític que avui té visita. La sensació de pertànyer a un altre món és total.
Mentre el conseller ens explica que el seu company de cel·la és un home romanès fanàtic del Reial Madrid, i que com a propietari de la televisió que tenen a la cel·la s’ha d’empassar en Roncero –el conseller és allò que diríem un ‘periculé’, amb el cor de l’Espanyol però content que el Barça guanyi-, un funcionari irromp a la sala. Són les 11.31h. Li porta la bossa de plàstic de quadres amb cremallera que hem registrat al control d’accés. Aquí no hi ha marge per a l’estilisme, només entren les bosses que donen a la presó perquè els familiars els duguin alguna peça de roba. L’obre. No hi ha la carmanyola que esperava. Ja li hem explicat que no ha passat el filtre d’accés. Li pregunta al funcionari quin problema hi ha: “Si quiere un tupper debe hacer una instancia para poder comprarlo”. I el conseller respon: “Pero si hay muchos que lo tienen!”. Resposta: “Necesita un permiso”. Deixa la bossa i marxa sense més. La carmanyola tornarà a Parets del Vallès. Davant la intriga d’aquesta petició, el conseller ens explica que encara no s’ha acostumat a sopar abans de les 19h, i que les hores a la cel·la fins a l’endemà poder esmorzar són massa llargues per al seu estómac. “Molts presos s’emporten el sopar a la cel·la i se l’administren”. Tornem a riure molt.
És impossible no mirar al nostre voltant. Al locutori del costat, un home parla amb una dona. “Jo no el puc ni mirar”. És un ‘vell’ conegut del conseller. Condemnat per violar i assassinar menors, ja va coincidir al mòdul 4 amb Turull i Rull, durant els 32 dies que van estar empresonats la primera vegada. Un nou silenci. Imaginar-se que en una mateixa presó hi ha un home que ha posat unes urnes per votar i un assassí… Està sol al mòdul 4, però si té sort i el centre penitenciari accepta dues peticions, aviat estarà acompanyat. El conseller Rull ha demanat un trasllat al mòdul 4 per tal que el seu company no estigui sol. Ara Rull està amb Junqueras, Romeva i Forn. I a més, Jordi Turull ja ha demanat d’estar sol en una cel·la. “Ara ja tenim experiència com a presidiaris, ho tenim tot més controlat, no ens ve tan de nou”, afegeix. A les 11.40h en punt, deixem de sentir el conseller. Ens fa senyals a través del vidre, fent la tisora amb les mans. Ni un segon més de llibertat passatgera. Els funcionaris comencen a fer fora la gent. Toquem el vidre i fem coincidir les nostres mans amb les seves, li enviem petons, continuem parlant, ara ja sense entendre’ns. Allarguem uns segons més mirant-lo. Ens diu adéu i fa el senyal de victòria amb els dits. Ens encantem a través del vidre i quan ens adonem, els funcionaris han tancat la porta. Tothom ha sortit quan s’ha tallat la comunicació. Ens obren i ens tornen a tancar en un petit espai mentre els tres funcionaris controlen que no quedi ningú fora. Novament, controls fotogràfics i dactilars. El camí de tornada es fa curt comparat amb el d’anada. La majoria de visitants van amb el cap cot, en silenci i sense massa esperança per als seus.
Després de passar el tercer control, sortim de la presó. El vent d’una hora abans ha desaparegut i fa sol. Pugem al cotxe per recórrer 600 quilòmetres més fins a casa. Sense cap mena de dubte, la distància és un càstig més per a les famílies dels presos polítics. Sis hores conduint, o amb combinacions de tren, avió i cotxe fins a arribar al desert de les presons, pensant en com aprofitar els 40 miserables minuts a través d’un vidre. Sense poder-se tocar. I quants viatges més hauran de fer.
