Qui va dir que conviure fos fàcil? A una federació com CiU (que abans havia estat coalició) el dia a dia els ho recorda constantment, especialment quan algun dels dos socis decideix lluir en públic idees pròpies. Però el cas és que entre socialcristians i convergents, els punt d’unió en allò que els és essencial sempre han estat més que no pas els divergents. I per això la fórmula aguanta, malgrat les tensions. A CiU no existeix sensació de descomposició, com sí que hi és al súmmum del via crucis polític que pot esdevenir una coalició electoral, i que a l’Estat espanyol l’encarna a la perfecció Izquierda Unida. De fet, clava el paper de la desunió. Ho ha tornat a demostrar aquest cap de setmana, incapaç com ha estat en la seva novena Assemblea Federal de triar nou coordinador general en substitució del dimissionari Gaspar Llamazares. El ridícul ha estat estrepitós, així com també ho ha estat la sensació de desgavell, de desgovern, de desorientació i d’enfrontament crònic que projecta IU. En aquesta coalició no hi ha cap tipus d’unió si no és que algú la busca a l’hora de proposar brega. El poder encara determinant del Partit Comunista no només és factor desestabilitzador constant, sinó que descansa com a pecat original d’una fórmula política que no es va atrevir a matar el pare quan ho hauria d’haver fet, i que ara ja fa uns anys que es dedica a aplicar matusserament maquillatge a un cadàver que put i que no deixa respirar els qui són al seu voltant.
Això és Izquierda Unida a dia d’avui. Un desori i un conjunt de polítics i activistes que encara no han saltat el mur mental que els reté en el passat. Respiren melangia per allò que no va ser però que segueixen entestats en defensar que va existir com el millor dels móns possibles. I així és com (no) avancen. De desunió en desunió fins que s’atreveixin a optar per la que els toca, però ja com a extraparlamentaris. Per tant, de derrota en derrota fins la final.
