INCREPAR O AGREDIR?

"Aquell 15J n’hi van haver que van ferir i van fer mal a la democràcia, i físicament als diputats"

Quan en una societat el concepte increpar i el concepte agredir no es distingeixen, aquesta col·lectivitat té un parell de problemes. Un d’intel·ligència de coeficient i un altre d’intel·ligència emocional. O si ho volen dir d’una altra manera, el problema és de no saber dir les coses pel seu nom o de no voler fer-ho, amb mala fe. O totes dues coses alhora. A Catalunya ens passa.

Ahir pensava en això veient el Telenotícies del migdia. Va ser només un instant, però em va revoltar, i vegin que no dic “indignar” perquè entre uns quants del 15M i l’Iñaki Urdangarin n’han cremat l’ús per a dècades. La prudència i el bon gust criden a evitar-ne les referències en primera persona.

Comença al TN la referència a l’inici del procediment contra els violents que el juny passat van escopir, sacsejar, coaccionar, amenaçar i pintar amb esprai uns diputats als quals van impedir fer la seva feina en un assetjament sense precedents al Parlament. Llavors, el presentador declama la seva entradeta i els descriu com les persones que van “increpar” els nostres representants en la màxima institució legislativa del país.

Increpar? Però si això és el que faig jo a can Barça quan l’àrbitre no pita un penal clamorós! Però si increpar vol dir “reprendre algú amb duresa i severitat”, i punt! No escopir-lo! No sacsejar-lo! No encerclar-lo amb amenaces!

El passat 15J, davant el Parlament de Catalunya, es va viure una de les situacions més nefastes que hom recorda lligada a la nostra política. Allà, uns centenars d’energumens intransigents van agredir els nostres diputats. Perquè agredir vol dir “escometre (algú) per matar-lo, ferir-lo o fer-li mal”. Van ferir algú? La intenció hi va ser en uns quants casos. Quan al diputat Boada li van tirar un bidonet d’aigua al cap entenem que no era per donar-li de beure perquè l’havien vist assedegat, oi? I de no haver-hi els mossos i les càmeres pel mig, ja m’hauria agradat a mi veure el balanç de ferits que no hauríem tingut.

Aquell 15J n’hi van haver que van ferir i van fer mal a la democràcia, i físicament als diputats potser no perquè no els van deixar. D’aquí un altre moment de revolta que em va assaltar en escoltar que la defensa dels acusats diu que la culpa del que va passar va ser la la policia per no evitar eficaçment l’acció dels violents. I això ja és de nota. És a dir, que la culpa no la té l’agressor (pobret, ell) sinó aquell policia que no el va contenir (reprimir, potser?) com hauria estat escaient. Clar que si aquesta repressió de la violència hagués estat més dura, els violents haurien dut als tribunals la policia, per “agressora”, per “antidemocràtica”, per “cruel”, per “salvatge” i per mil altres apel·latius que no han pogut utilitzar i que els podem aplicar a ells gràcies, entradetes de presentadors de TN a banda, a allò que tots vam veure aquell dia al Parlament. Uns quants (els qui siguin, i que els identifiquin i condemnin per això) no van increpar. Van agredir. No siguem curts de gambals ni siguem cínics. Diguem les coses pel seu nom.




Comentaris

envia el comentari