Quin rotllo d'eleccions!

“Quan el PP ens tanqui la porta els nassos, com a mínim redoblaran els tambors”

Si se'm permet la frivolitat, les eleccions de diumenge no tenen emoció. Com a mínim per a mi i per a les meves prioritats. Ben mirat no hi ha en joc res que m'interessi gaire. Potser només el canvi de mans en la gestió de la crisi, però les enquestes ja garanteixen aquest canvi sense deixar marge a la sorpresa. A banda d'això, què m'importa a mi si el PP té majoria absoluta o no? Què m'importa si el PSC és el partit que treu més vots a Catalunya o si CiU i Esquerra sumen uns diputats més o uns diputats menys? Tots aquestes variables no canviaran la constant: que el PP, tingui o no tingui majoria absoluta, s'espolsarà la proposta fiscal com qui s'espolsa el borrissol de la jaqueta. Tampoc no canviarà res el nombre de diputats que tinguin els partits catalans que avalin la proposta. Si realment estan disposats a arribar fins el final, n'haurien de tenir prou amb la legitimitat que els donen els escons al Parlament.

Aquestes eleccions ni tan sols em serviran d'indicatiu per conèixer la posició dels catalans, perquè això ja ho vaig veure a les autonòmiques. Ja sabem amb quins criteris es vota a Catalunya en les eleccions estatals i no són els criteris que em serveixen per fer-me una idea d'allò que m'interessa. Amb tot, jo voldria prémer el botó del forward i plantar-me a l'escena en què el PP ens envia cap a casa. Tot el que passi fins llavors és palla, em sobra. Espanya no m'ha donat mai cap motiu per creure que la podem fer canviar. Però Catalunya sí, Catalunya ha canviat molt en els últims anys. Fa 10 anys jo somniava en la independència com qui somnia en fer-se milionari. Ara fins i tot el meu avi pensa que és possible. El tripartit s'ha ensorrat, sobretot, per sotmetre's a Madrid, i CiU ha pujat, sobretot, perquè ha centrat el seu discurs en l'eix nacional. Carretero va esquerdar Esquerra, que s'ha vist obligada a reformular-se, ha aparegut SI, hi han hagut les consultes, a La Vanguardia no li ha quedat més remei que treure una edició en català i Pujol ja diu que o marxem o desapareixem. Fins i tot el context europeu ens afavoreix. La crisi fa que Espanya encara sigui més insuportable i a Escòcia hi haurà un referèndum amb el consentiment dels anglesos.

Amb tot això vull dir que, quan el PP ens tanqui la porta els nassos, com a mínim redoblaran els tambors. Tinc amics escèptics que diuen que a Mas li tremolaran les cames. Potser sí, però potser no. El preu del peix al cove ha pujat molt des de la foto Mas-Duran-Zapatero. Esquerra ja l'ha pagat després d'empassar-se el finançament de Castells i la sentència del Tribunal Constitucional. Ha arribat un punt en què la resignació té molt poc rèdit polític i les opcions són cada cop més tancades. Mas i Junqueras hauran de triar entre el camí del desprestigi o el de l'honestedat. I hauran de triar si volen que l'independentisme creixi gràcies a ells o si volen que creixi en contra d'ells. Què acabaran fent jo no ho sé, però com a mínim hi ha l'expectació que creen els interrogants. Espanya, en canvi, te la recito de memòria.




Comentaris

envia el comentari