Paciència o il·lusió?

"Si tant ens fa qui ens governi els propers quatre anys vol dir que hem renunciat a la possibilitat que un nou govern ens pugui ser útil en aquesta direcció"

Aquesta nit a les dotze i un minut de la nit comença la campanya oficial per les eleccions al congrés dels Diputats. De fet, tal i com estan concebuts avui dia, aquests quinze dies que ens esperen d’aquí al 20N són, sobretot, la recta final d’una llarga campanya on la majoria, polítics i votants potencials, hi arribem en un estat de cansament manifest. I qui diu cansament diu fastigueig, avorriment o mil altres epítets que bàsicament descriuen allò que l’escriptor de discursos de José Montilla va descriure molt encertadament com a desafecció.

Ahir m’ho deia un amic a la facultat: “Comença la campanya. Paciència”. I la seva comunicació no verbal m’estava com expressant condol. Estava com dient “t’acompanyo en el sentiment”, “tranquil que són dues setmanes i ja passa” o “coses més dures t’hauran passat”. Simptomàtic. I alarmant.

Jo sóc dels que m’ho agafo amb l’esperit de la frase aquella que David Madí va colar en l’espot de campanya d’Artur Mas ara fa prop d’un any: “Amb il·lusió!”. I és que ha de ser així. Del contrari estem perduts. Ens hauran guanyat la guerra psicològica. I no s’hi val. Ens hauran fet com els espartans en la seva època. No deixaven entrar ningú de fora als seus designis i llavors passava que sa llegenda de crueltat i duresa creixia. Els oponents, ja al camp de batalla, hi anaven suggestionadíssims, amb por, amb bona part de la batalla ja perduda. I això ens pot passar a tots amb les urnes. Que hi perdem abans d’apropar-nos-hi amb el nostre vot, si és que finalment decidim anar-hi.

Sense il·lusió no es remunta el vol, i si tant ens fa qui ens governi els propers quatre anys vol dir que hem renunciat a la possibilitat que un nou govern (sigui de qui sigui) ens pugui ser útil en aquesta direcció. Sense il·lusió per la perspectiva d’aconseguir-ho algun dia, les forces catalanistes no tindran qui les voti i el pacte fiscal a l’estil de concert no el defensarà ningú a Madrid. Sense il·lusió no podrem justificar que empatitzem tant amb tantes queixes dels del 15M que criden la gent a participar d’una democràcia real. El vot ha de ser base constituent d’aquesta democràcia participativa. No només, però sí com a element molt important.

I així seguiríem i no acabaríem en defensa de la il·lusió enfront la pura paciència. Paciència per seguir com ara? Se n’hauria de tenir molta, eh?




Comentaris

envia el comentari