Els Oriols

"Si algun dia ha d’arribar la independència de Catalunya, no ho farà només de la mà dels partits sobiranistes, nacionalistes o diguin-li com vulguin"

Hi va haver un temps en què a Esquerra hi triomfaven “els Joans”. Era quan el tàndem de Joan Puigcercós (president) i Joan Ridao (secretari general) no s’havia estampat encara definitivament a les urnes. Eren temps de furor antiCiU a Esquerra. De fet, malgrat que els dos “Joans” ja han passat gairebé políticament del tot, aquest sentiment encara habita en força gent de l’indret i de mitjans de comunicació annexes. És com una espècie de patologia que, de fet com totes les malalties i les manies persecutòries, necessita de cert tractament per superar-la. Però la teràpia cal que algú l’apliqui, i millor més d’hora que tard pel bé del pacient i de sa desitjada recuperació, en particular, i pel bé de cert projecte de país, en general.

Si algun dia ha d’arribar la independència de Catalunya, no ho farà només de la mà dels partits sobiranistes, nacionalistes o diguin-li com vulguin. Haurà de ser cosa d’una majoria que trenqui amb les fronteres i les parets mentals i físiques que aixequen els partits. Això és indiscutible. Però, igualment, un dels trams del camí previ, indestriablement, passa per la recomposició de sinergies entre les forces catalanistes amb més independentistes per metre quadrat. És a dir, entre CiU i ERC.

Passarà? L’escepticisme al respecte s’entén perfectament. Però un optimista antropològic (no de l’escola ZP, sinó de l’altra, de la no naïf del tot) els defensarà ara i demà que la situació de present per assolir-ho és molt més bona que la del passat més immediat. CiU està pel cas. Millor dit, a Convergència s’està molt pel cas, i a certs sectors emergents d’Unió, també. És una dada important. I s’hi està anant sincerament, pel que tinc entès. Ara faltarà veure si a l’altra banda Oriol Junqueras correspon a la mà estesa que ha reiterat aquests últims dies Oriol Pujol. I quan dic correspon, no parlo de fer-ho amb un “sí, vull” sense més. Parlo de correspondre al canvi de xip. En part això ha estat el secret de l’èxit de Junqueras. S’ha fet en dos dies i sense soroll amb el lideratge d’ERC. I per què? Perquè ja només un cec no podia veure que a ERC si es seguia amb l’aversió amb CiU li quedaven llargs anys de desfilada pedregar avall. I Junqueras i el seu equip, en teoria, representaven una medicina contra aquest error crònic de l’ERC dels últims temps.

L’eren? La són? S’haurà quedat tot només en un eslògan? Crec que no. Seria imperdonable. Però alarma veure cert estil “de sempre” en les primeres reaccions de Junqueras a les ofertes d’entesa per part de Pujol. Diu que vol un full de ruta i un pautar passes calendaritzades per posar-s’hi. És a dir, ja comencen a exigir a CiU (només per parlar) allò que mai no van demanar al PSC (per governar). Estrany. Un fer-se valer? Potser. Un mal moment inevitable en tota fase de recuperació? Ja veurem.

En tot cas, i a l’aguait del que es pugui moure a Solidaritat i a can Laporta, una certa percepció de represa de la sintonia entre sobiranistes pinta que motivaria el personal. I això no vol dir canviar el tàndem dels “Joans” pel dels “Oriols” (Pujol-Junqueras)? No. Ningú no demana que es facin un petó, un petó de cine, damunt de la cadira. Seria grotesc, i més ara, i més venint d’on venen. Però un no posar excuses de mal pagador des del minut u, això sí. Seria com balsàmic. Mouria força més a tenir fe en la recuperació del malalt.




Comentaris

envia el comentari