Camps i el joc de trons

"Més que perdre ‘un’ judici, feia temps que Camps semblava haver per dut ‘el’ judici"

I Paco Camps per fi va parlar clar: “Aquest sacrifici l’ofereixo a Espanya”. Ho va dir ahir, per tot seguir identificar Espanya amb Mariano Rajoy: “No puc ser (mai!) ni el més mínim obstacle perquè la veu clara i nítida de Rajoy i el PP arribi als quaranta-sis milions d’espanyols”. Ha costat però al final, passats els anys, li ho han fet entendre.

El president dimissionari de la Generalitat valenciana declamava ahir amb el ulls vidriosos, amb gest indissimulablement crispat i amb somriure histèric als llavis. Fa temps que la serenor havia desaparegut del rostre i de la comunicació no verbal del fins ahir president Camps. I és que, més que perdre “un” judici, feia temps que Camps semblava haver per dut “el” judici. El del seny, el de la raó. Era una bomba de rellotgeria amb potes, feia temps que havia esclatat però a més amenaçava amb no haver-ho fet del tot. I Rajoy va dir prou.

El discurs de Camps d’ahir, sense llegir ni una coma, va ser declamat amb aquella sobreactuació tan pròpia d’ell, a la qual ens tenia acostumats de fa uns anys, tants com els de l’esclat del xou dels vestits i la trama Gürtel. No va llegir, de fet perquè no podia. Perquè el seu discurs de renúncia d’ahir no el va fer amb el cap, sinó amb l’estómac. Amb aquella part de la seva anatomia on sentia formiguetes quan es creia el rei del mambo i departia com un adolescent amb el seu amic El Bigotes. Parlava amb la zona estomacal, des d’on governava el País Valencià d’ençà que es va veure atacat i va voler erigir-se en víctima d’una conspiració judeo-maçònica que ni els seus no li compraven en els seus mateixos termes. I per això ha caigut.

Aquí la víctima no era ell sinó que hi havia un altre de més important que se’n sentia en potència: Mariano Rajoy. I ell té clar una màxima famosa d’un llibre convertit en sèrie d’èxit que els recomano molt. La sèrie: Game of thrones (Joc de trons). I la frase: “En el joc de trons, o guanyes o mors”. Màxima que valia per l’edat mitjana on s’ambienta la ficció, però que val igual per la realitat d’ahir, d’avui i de sempre.

El tron, el gran tron en la política espanyola, només és un. El de l’inquilí de la Moncloa. Per a PP, per a PSOE, i fins i tot per IU si m’apuren, i si no preguntin-li-ho al pobre Cayo Lara i als seus desesperats i estèrils esforços de fa unes setmanes per doblegar la seva secció extremenya. Per què? Pel tron de Madrid. Allà és on vol pintar alguna cosa el bo d’en Cayo. Allà és on volen seure Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. I la resta, tot romanços.

A més, Paco Camps feia temps que, més que romanços, estripava cançons de plany tipus tango però amb aquell to histriònic i patètic del bard Assegurançatòrix de ca n’Astèrix. Els tenia a tots farts, començant pel senyor de la tribu. Però aquest, com els líders de les diferents cases de la sèrie que els recomano, només treballa per un tron. Aquell que domina la resta. Tot tan fàcil. Tot tan fràgil. I es veia a venir. Sap greu dir-ho, però ho vaig advertir: mai uns vestits, en principi gratis, li van sortir tan cars a ningú. Una presidència, un nom i el judici. Bon llast que ha deixat anar Mariano. Perquè al PSOE ara li queda ja un menys dels pocs factors d’erosió real que podia mirar de jugar contra el cada cop més previsible regnat (absolut?) de Rajoy.




Comentaris

envia el comentari