ENT, ENT, ENT?

"Si el PSC vol fer catarsi de veritat això ha de passar, per tenir certes garanties d’èxit, per un relleu generacional que aposti pels Collboni, Bonet, Martínez-Sempre, Aixalà"

Ja passa. La web electoral de Jordi Hereu va ser fulminada a les poques hores de la seva desfeta. Ja ni el domini, no en queda. Bé, sí, però d’aquella manera. Si posen “hereu2011.cat” en qualsevol navegador, aquesta adreça per art de màgia es convertirà en “barcelonasocialista.cat”, amb un lloc web totalment refet. “Barcelona socialista”. I em va fer pensar: “Ista! Ista! Ista!”. El crit de guerra de les nits electorals triomfants de can PSC... i PSOE. Però avui parlaré dels socialistes catalans. Dels altres ja en parla tota la cúpula del partit.

“Ista! Ista! Ista!”. La temptació d’apropiar-se de l’entorn. Com quan van arribar a l’altra banda de Plaça Sant Jaume o com quan Carme Chacón va treure el 25 diputats. “Ista! Ista! Ista! Catalunya socialista!”. Modèstia a part.

Ni el 28-N amb la victòria d’Artur Mas, ni aquest diumenge passat, amb l’escombrada nacionalista arreu del territori, i malgrat fer-se amb el govern de Barcelona, amb el de Girona i amb el de les quatre diputacions, no vaig escoltar enlloc “Ent! Ent! Ent! Catalunya convergent!”. I això que l’atribució d’apropiar-se de l’entorn, d’embolicar-se amb la bandera, va ser un estigma que durant dècades li van penjar a Jordi Pujol i a CiU, tots els altres partits, tots contra un, un cop més.

És en detallets com els dels moments de les victòries (quan ZP diu que els socialistes més saben estar), que es veuen tics curiosos com aquest. I no són fruit d’una febrada. No són cosa de l’eufòria del moment. No són producte de l’alegria desbordada ni del desinhibir-se en un moment de joia esclatant. “Barcelona Socialista”. Així es diu la web oficial del PSC de Barcelona. No diuen “La Barcelona socialista”, és a dir, una entre les tantes Barcelona que hi ha. No. “Barcelona socialista”. La part pel tot. Per pensar-hi.

Però és cert que aquests dies els socialistes tenen molts altres fronts per reflexionar, més enllà de tics que són fruits de massa anys de poder gairebé absolut i ininterromput al capdavant del Cap i Casal. La catarsi els està cridant a la porta. A tots. Als de les comarques tarragonines, gironines i lleidatanes també. Potser a aquests últims menys a la capital del Segrià. L’alcalde Àngel Ros sembla haver trobat la fórmula de la Coca-cola política a can Lleida. Però valdrà igual la recepta per al conjunt del país? En tinc grans dubtes. I sí en canvi tinc clar que si el PSC vol fer catarsi de veritat això ha de passar, per tenir certes garanties d’èxit, per un relleu generacional que aposti pels Jaume Collboni, Laia Bonet, Rocío Martínez-Sempre, Albert Aixalà i en general allò que s’ha conegut en els últims temps com la generació blackberry dels socialistes catalans. D’ells hauria de ser ara el torn. Ells haurien de picar pedra des de l’oposició (gairebé a tot arreu) per refundar el partit, per refundar les seves relacions amb el PSOE, i de passada per refundar una mentalitat de possessió respecte d’una part del país que ha canviat, que fa temps que ja no vota Felipe i que reclama de noves nomenclatures, les dels partits i les del llenguatge.




Comentaris

envia el comentari