Llorca II (Resposta als comentaris)

"Vista la reacció que ha provocat un article d'algú sense gaire importància, no em vull ni imaginar què hagués passat si ERC i SI no s'haguessin sumat al dol insititucional"

Com que d'opinions sobre les eleccions ja en trobareu moltes, aprofitaré per comentar la reacció al meu article de la setmana passada. A diferència del que pensen alguns lectors, sí que sóc humana, i per tant no sóc immune a l'allau de crítiques que vaig rebre. Ni puc evitar la necessitat de reflexionar sobre algunes coses que vaig escriure ni puc evitar la necessitat de defensar-ne algunes altres. Pels qui no llegissin l'article, en resum criticava que ERC i SI s'haguessin sumat al dol institucional declarat a Catalunya en solidaritat amb les víctimes del terratrèmol de Llorca.

Els comentaris discrepants amb la idea del meu article es poden dividir en tres categories: els espanyols, els que no tenen sentit i els que sí que tenen sentit. Els espanyols -tipus "què hi posa al teu DNI? Mira'l i plora"-, no penso ni comentar-los perquè la història ja ha demostrat que dedicar-se a fer aquest tipus de pedagogia és una pèrdua de temps.

Els que no tenen sentit queden molt ben resumits en el comentari d'un home que diu ser el cap de llista de SI en un municipi. Segons ell, la seva candidatura també hagués aturat la campanya durant un dia si el terratrèmol de Llorca hagués passat a qualsevol altre lloc del món. Això és mentida. I no és opinable, és un fet. Al món cada dia hi passen desgràcies que se salden amb més morts que el terratrèmol de Llorca i la campanya d'aquest senyor no s'atura. Hi havia molts comentaris en aquest sentit, i alguns utilitzaven una comparació que no és vàlida. Comparar el terratrèmol de Llorca amb fets com el d'Haití, l'11-S, l'11-M i el Japó, no és realista. El món té un baròmetre per mesurar la gravetat de les desgràcies segons el nombre de morts, la procedència dels morts i la causa de les morts. Ens pot semblar just o injust però és el baròmetre que hi ha i l'acceptem des del moment en què donem més importància a l'11-S que a les tragèdies africanes. Si bé les catàstrofes esmentades, per una causa o una altra, sí que van generar un dol institucional arreu del món, el terratrèmol de Llorca només l'ha generat a Espanya. La solidaritat instituconal, doncs, s'ha reduït al marc estatal espanyol.

Les crítiques amb sentit són les que posen de relleu els lligams familiars que molts catalans tenen amb Múrcia. És veritat i va ser un error no esmentar-ho. El fet que jo em senti a la mateixa distància sentimental d'un murcià que d'un alemany, no vol dir que també sigui així per a tots els catalans ni per a tots els independentistes. Ni ningú té dret a jutjar els meus sentiments ni jo tinc dret a jutjar els sentiments dels altres. Si el que vaig donar a entendre és que sentir-se més a prop d'un murcià que d'un australià és comportar-se com un espanyol, ho retiro perquè no ho penso. Ara bé, una cosa són els sentiments particulars de les persones i l'altra són les actituds institucionals dels partits polítics dels estats. Si una desgràcia comparable a la de Llorca hagués passat a Puerto Rico, els partits polítics dels EEUU no s'haguessin sumat al dol institucional per molt que el seu país estigui ple de gent amb lligams porto-riquenys. I no cal anar tan lluny ni a situacions hipotètiques. Fa uns dies van morir 80 paquistanesos en un atac d'Al-Qaida i no vaig veure cap polític espanyol ni català solidaritzant-se de manera oficial amb el Paquistan malgrat que aquí hi visqui moltíssima gent amb família allà. Torno a repetir: en la immensa majoria dels casos, el marc dels dols institucionals és estatal, no socio-sentimental. Com que a tot arreu és així, el que em preguntava -o el que em volia preguntar- és per què els partits que obertament volen un estat per Catalunya s'havien comportat com a partits de l'estat espanyol.

La meva teoria per explicar per què ho van fer, ha canviat. Si m'ho haguessin preguntat la setmana passada hagués dit que van tenir por de ser titllats d'inhumans, i que aquesta por és una mostra com qualsevol altra de fins a quin punt la demagògia espanyola ens controla, de fins a quin punt ens hem cregut que un independentista català es mereix ser titllat d'animal pel fet de seguir les mateixes normes que se segueixen a tot el món, de fins a quin un punt deixem que Espanya exploti el complexe que ens ha creat, expressament, per fer-nos desaparèixer. Ara, en canvi, crec que no van actuar amb por sinó amb intel·ligència. Més que la meva, segur, i me n'alegro. Vista la reacció que ha provocat un article d'algú sense gaire importància, no em vull ni imaginar què hagués passat si ERC i SI no s'haguessin sumat al dol insititucional. Diria que no són ells els qui no estan preparats sinó que és la gent independentista o susceptible de ser-ho la que no ho està, i no té cap sentit que la política vagi en contra de la gent que l'alimenta. Jo vaig pecar d'ingènua i ells no. Segurament el grau d'exigència que demanava la idea del meu article no es correspon amb allò que una gran part de l'independentisme està disposada a acceptar. Segurament el dol institucional era, sent realistes, inevitable. I segurament vaig donar massa importància a un tema que no en té tanta, perquè al cap i a la fi crec que tenim defectes molt més seriosos que aquest i virtuts que, malgrat tot, faran que ens n'acabem sortint.




Comentaris

envia el comentari