#YESWEATTACK

"Atacar, fer antipàtica la política, distanciar-la de la gent un cop més. És un fer que mai no retraurem prou als qui la practiquen des de les institucions"

L’alcalde Maragall, quan l’era, va tenir una iniciativa d’aquelles que el feien creïble com a batlle, com a líder de la ciutat. De tant en tant, en diferents barris, feia nit a casa d’una família barcelonina. Populisme? Si ho fes segons qui n’hi hauria que el titllarien certament d’això. Però amb Pasqual Maragall no tenia sentit annexar aquesta idea al gest. Era només això, un gest, però a la vegada destil•lava molt més. Deia moltes coses amb una pensada ben senzilla. I el millor de tot és que ell la podia fer. Colava. Te’l creies. Després Joan Clos i Jordi Hereu no he tingut noves que hagin fet res de semblant. Segurament a fi de bé per a tots, ells i ciutadans.

Un alcalde proper, empàtic, que liderava, que sobre ell corrien llegendes com que si tiraves un tros de paper o un xiclet a terra et podia reprendre. Ell! L’alcalde! En Maragall! Recordo que de petit m’ho van dir els pares, i poc paper i poc xiclet que em va caure mai a terra. I ara em falta veure l’actual alcalde amb aquesta autorictas. Per postres, aquests dies de campanya crec que l’estil que li han fet assumir ha aguditzat la seva projecció distant. En el debat d’alcaldables a TV3, per exemple, respirava massa supèrbia, massa indignació davant la crítica. Així com en el seu dia n’hi havia que retreien a Jordi Pujol que s’emboliqués amb la senyera per defensar-se de les crítiques, val la pena observar que Hereu davant el mínim retret ha tingut aquesta temptació de voler confondre’s amb la institució. Però no ha quallat gaire.

I al final, l’antipatia. L’estil de campanya desagradable que els manuals de màrqueting polític marquen com una de les tècniques a aplicar quan ja tens poc a perdre, precisament perquè tot apunta que tens molt poc a guanyar. Així ha estat com el PSC ha fet irrompre José Maria Aznar en campanya. I ja em diran què pinta Aznar encara com a espantall de res, i concretament quan parlem d’unes eleccions municipals. Però en realitat ell i aquest estil de campanya dels socialistes tenen força a veure. Molt especialment pels anticossos que generen en l’electorat. No construeixen, sinó que bàsicament destrueixen. Fe en la política, sobretot.

Uns dies en què a diferents ciutats de l’Estat es concentren milers de ciutadans protestant per la caricatura de la política, ajudar els qui menys creuen en el sistema de representació que hem acceptat una majoria té especial delicte. Diuen a Plaça Catalunya que #yeswecamp, i efectivament s’hi acampen, s’hi planten. I n’hi ha que des de la política els donen la rèplica amb un #yesweattack. Atacar, fer antipàtica la política, distanciar-la de la gent un cop més. És un fer que mai no retraurem prou als qui la practiquen des de les institucions. Més encara quan la impulsen des de la més propera, la municipal. Perquè ells potser perdran, o no. Però els qui segur que perdem amb això som tota la resta.




Comentaris

envia el comentari