Llorca no és al meu país

"La solidaritat també té fronteres, per això Espanya ha abraçat Llorca i Portugal no"

Entenc que Espanya s'hagi commocionat amb la desgràcia de Llorca, entenc que Zapatero i Rajoy i els Prínceps d'Astúries hagin visitat la població per donar ànims als seus habitants, entenc que els mitjans de comunicació espanyols -així com els catalans amb una línia editorial no independentista- n'hagin fet una extensa cobertura, entenc el minut de silenci a les places dels governs autonòmics i dels ajuntaments espanyols, entenc que també el guardessin a la Plaça Sant Jaume els polítics centralistes, federalistes i fins i tot els que es passen la vida a missa i repicant, i entenc que aquests mateixos polítics, en senyal de dol, anul·lessin els seus actes de campanya durant un dia. Tot això ho entenc. El que no entenc és que ERC aturés també la seva campanya, no entenc que Jordi Portabella, Oriol Amorós i Toni Strubell s'unissin al minut de silenci i no entenc que el diari ARA hagi tractat la notícia com si el terratrèmol hagués passat a Mollerussa, dedicant-li pàgines i pàgines i fins i tot dues portades amb foto a tota plana. No hi ha per on agafar-ho, no ho entenc.

Com podeu comprendre a mi no m'agrada que la gent s'ho passi malament, ni a Espanya ni a enlloc. Ara bé, les desgràcies que passen al meu país em saben més greu, com a tothom. La solidaritat també té fronteres, per això Espanya ha abraçat Llorca i Portugal no. De vegades, quan la tragèdia és veritablement massiva, el dol s'internacionalitza. Ni és freqüent ni és el cas. Si la solidaritat no tingués fronteres hauríem d'estar sempre a les places guardant un minut de silenci, allà, tot el dia, fixos com estàtues. Cap dia no hi hauria campanya i les banderes sempre serien a mitja asta. No és així, òbviament. Per això no entenc que l'independentisme català plori Llorca i no plori xocs de trens a França. Quin és el teu país, independentista?

El fet de formar part de l'estat espanyol ens obliga a determinades coses, a moltes de fet, però també hi ha un cert marge perquè puguem exercir la nostra llibertat, i en aquest espai hem de ser coherents amb les nostres aspiracions nacionals. No podem viatjar amb el nostre fals DNI català, però si a l'estranger ens pregunten d'on som no estem obligats a dir que som espanyols. Hem d'acceptar que el castellà és oficial a Catalunya, però ningú no pot impedir-nos que parlem sempre en català. Etcètera. Hi ha coses que, fins que no tinguem un estat, ens les haurem d'empassar. Ara bé, quan Espanya no tingui el poder de fer-nos seus, quan puguem triar d'on som, quan la nostra nacionalitat depengui exclusivament de la nostra voluntat, el que no podem fer, per l'amor de Déu, és comportar-nos com si fóssim espanyols.




Comentaris

envia el comentari