MANIES I MANIES

"Que a aquestes alçades de la pel•lícula encara hi hagi a ERC qui tingui ganes d’atacar CiU per defensar el PSC és digne d’anàlisi"

Hi ha manies i manies. ZP per exemple té la de faltar als seus compromisos. El PSC té la de votar sempre amb el PSOE allà on importa. I Convergència, la d’aguantar Josep Antoni Duran i Lleida de soci dècades i dècades. Unes són més inexplicables que les altres, però totes tres, com la majoria, ho són. No s’entenen del tot. Bé, sí des de diferents punts de vista, però no des de la més estricta lògica. I això mateix passa amb una mania que persegueix la cúpula d’Esquerra també des de fa dècades.

Ahir era dia de reaccions al vot del PSC amb el PSOE i contra el pagament de 1.450 milions d’euros a la Generalitat per part de l’Estat. Hi havia força unanimitat a tort i a dret. Gran retratada dels socialistes catalans. Però, ai las, a Joan Ridao, portaveu d’ERC al Congrés i un dels irreductibles de la mania republicana anti-CiU, no podia evitar de ser retratat també amb les seves paraules del dia abans, recollides diligentment per la premsa. En elles, el secretari general d’Esquerra retreia el seu paper galdós als socialistes, això sí, annexant-hi que tot plegat era una “maniobra electoralista de CiU”. Mandra, molta mandra.

Desconec qui va donar l’ordre que els tres diputats d’ERC votessin amb CiU dimarts al Congrés, però segur que no va ser Ridao. Potser un Joan Puigcercós que sembla haver entès el missatge del passat 28-N. Però Ridao segur que no. Ni ell ni la majoria d’altaveus d’ERC als mitjans, que ahir fins i tot utilitzaven l’abstenció del PNB per mirar de repartir culpes en el fracàs de la votació. Per mirar d’equiparar, com sempre, CiU i PSC. Mania d’aquelles ben estèrils. Més quan, resultat electoral rere resultat electoral, la tesi es demostra absurda i molt poc estimada precisament per l’electorat sobiranista, fart de tanta confrontació pueril en l’espectre polític del nacionalisme català.

Ahir, per repartir culpes entre PSC i CiU n’hi va haver que des d’ERC va alertar contra la “basquitis”, un mal que Déu n’hi do com ha afectat tradicionalment la militància republicana, via Eusko Alkartasuna i altres, més que no pas una CiU que quan més es va apropar als nacionalistes bascos va ser en temps del desaparegut Pere Esteve de secretari general convergent, i després integrat a Esquerra.

Que a aquestes alçades de la pel•lícula encara hi hagi a ERC qui tingui ganes d’atacar CiU per defensar el PSC és digne d’anàlisi. Que Ridao no pogués reprimir-se ni en un moment en què el PSC i només el PSC, amb diputats catalans, va fer fracassar una votació en favor de Catalunya, és propi de qui pateix una mania patològica. D’altra manera no s’entén. Perquè mirin que hi ha manies i manies, però no deixar-les ni quan aquestes han ajudat a reportar-te els pitjors resultats electoral en dècades, això apunta maneres de no tenir cura.




Comentaris

envia el comentari