Godó (i una mica de Mourinho)

"Ell mateix, doncs, reconeix que no ha pres la decisió per responsabilitat cultural, sinó per interès comercial

Avui volia escriure de Mourinho, de la covardia que suposa culpar els altres de la mediocritat pròpia, de com l'autocrítica que ha fet després de perdre contra el Sarragossa és només un intent de demostrar que la seva ira contra el Barça no és pedanteria, volia escriure de l'entrada criminal de Pepe, de la trepitjada de Marcelo a Pedro, de l'arbitratge nefast que va patir el Barça l'any passat al camp de l'Inter de Milà i, sobretot, volia escriure de la imbecil•litat d'una gran part del madridisme, de la part que en comptes de carregar la ràbia de la derrota contra un entrenador que es riu d'un club com el Madrid reconeixent que buscava l'empat a zero al Santiago Bernabéu, cau en la trampa d'algú que, amb la seva postura indignada, no mira de defensar el club sinó només la seva feina; volia escriure sobre la totxesa madridista que és incapaç d'entendre que Mourinho no està emprenyat amb els àrbitres sinó amb la seva pròpia incompetència i, en definitiva, volia escriure del ridícul que estan fent el madridistes deixant-se arrossegar per la demència egòlatra d'un entrenador que busca injectar-los el sentiment d'injustícia perquè muntin un enrenou que li tapi les vergonyes, que dissimuli la seva incapacitat de crear un futbol que estigui a l'altura de l'equipàs que dirigeix. Estúpids! Volia escriure amb més detall de tot això, era un article que gairebé es feia sol, però llavors -ai!- he vist que La Vanguardia publicava un article/entrevista de Pilar Rahola a Javier Godó i he sabut, ipso facto, abans de llegir-lo, que se m'acabava de complicar una mica la tarda.

Anem a pams. La primera part de l'article parla de les morts que ha hagut de patir el pobre comte, de la seva "tendresa", de l'home "sentimental" que té prou humilitat com per no fer-ne bandera, de l'home que sap estimar i que com a bon cristià perdona aquells que han gosat enfrontar-se-li. Parla fins i tot de la seva gosseta -Baby-, ja velleta, pobreta. Línies enganxifoses amb les quals Pilar Rahola aplica una bona dosi de vaselina per mirar de suavitzar la posterior sodomització del lector. Un cop ja sabem que en Javier és "un buen tipo", es repassen alguns moments de la història del diari, i d'aquesta part cal destacar la descripció que fa el comte del període en què el va dirigir el seu pare, del 1931 al 1987. Es veu que La Vanguardia va fer el mateix que va fer Catalunya: "sobrevivir". Ell no deu saber que hi ha una diferència enorme entre sobreviure a una dictadura i col•laborar-hi, però en fi, com és natural l'article obvia aquesta part de la història i se centra en el gran esforç que va haver de fer Carlos Godó per aguantar Galinsoga. Fins que va arribar el gran salvador, Manuel Aznar, que "leía Eugeni d'Ors". Em pixo.

Abans d'etzibar-ne la propera, una mica més de vaselina. Fot-li, fot-li. La torticolis el va turmentar durant deu anys, és reservat, no és venjatiu, té respecte per la gent, no abusa del seu poder -que no, que no-, ell no "ordena, suggereix", és coqueto, de jove era enamoradís però ara és un home de família i bla bla bla. Llavors, quan ja estem ben amansits i empastifats... nyaca, cop sec i fins al fons: "¿Independentista? ¡No, por Dios! Eso es un gran esnobismo. Monárquico y leal al Rey”. O sigui, que els independentistes som uns capriciosos que ens apuntem, per fer-nos els distingits, a una moda, és a dir a una tendència arbitrària, desarrelada i passatgera, mentre que, en canvi, ell és un home compromès amb la cultura i la tradició. Es poden donar tots els exemples del món per demostrar que La Vanguardia és un diari espanyolitzador, però si el seu propietari menysprea els sentiments d'una part important de Catalunya d'una manera tan volgudament despòtica i falsejant a consciència la realitat, ja no cal demostrar res. Després, explicant el per què de la nova edició en català, encara s'atreveix a dir que el seu diari és "pura centralidad, nuestros electores son nuestros lectores", obviant que gairebé un milió d'esnobs han votat a favor de la independència en l'últim any i mig. Sap greu que la Rahola adobi el comentari escrivint: "pálpito a pálpito con el pálpito de Catalunya". No sé si li fa la pilota o si se'n fot.

El comte, com a súbdit lleial, va anar a veure al Rei espanyol per comentar-li el canvi, per tranquil•litzar-lo, per dir-li que el diari seguiria sent el mateix. Tot i així, "La Vanguardia tiene una identidad catalana. Es un periódico catalán, hecho en Catalunya, fundado por catalanes y en permanente conexión con la identidad catalana ” i "nuestro arraigo a Catalunya és total, tanto que somos su reflejo". No només gosa dir això d'un diari que fins ara no s'ha editat en la llengua pròpia del país, sinó que, a més a més, tot seguit s'atreveix a dir que l'edició en català és "un acto coherente con el mercado (...), ante todo hago una apuesta empresarial". Ell mateix, doncs, reconeix que no ha pres la decisió per responsabilitat cultural, per poder representar amb més honestedat la identitat catalana, sinó per interès comercial. Però llavors -ah!-, apareix un altre cop Pilar Rahola, que es resisteix a pensar que la decisió del seu personatge novel·lesc no respon a cap motiu emocional: "Pero también está haciendo un acto de amor a Catalunya. Se lo digo y se ruboriza. Es un sentimental, pero no está preparado para la exhibición de sus sentimientos". Mireu, el meu article s'acaba aquí. Perdoneu aquest final tan brusc, però és que he d'anar a vomitar.




Comentaris

envia el comentari