ELOGI DE DOS CONSELLERS

"La paciència que es reclama a la ciutadania és sovint infinita"

Setmana Santa. Encara diria més: setmanes de santa paciència, les que està tenint ca la ciutadania des de fa mesos, anys i tot. La immensa majoria de la classe política i la periodística, cada dia més una, cada dia pitjor valorades l’una i l’altra, l’altra i l’una, estan entestades a fer-nos passar pitjor del que tocaria això de la crisi.

Recordem la de temps que opinadors i premsa de diferent pelatge van estar martellejant perquè ZP havia d’admetre que ens trobàvem en situació de crisi. En alguns casos, eren mitjans i líders d’opinió que havien acomboiat el “defender l’alegría”, eslògan bis de la campanya socialista del 2008. I molts d’aquests són els qui ara ajuden l’oposició al Parlament, en bloc, a caure en la compulsió electoral que la proximitat del 22-M aguditza. Ens en penedirem. Tots plegats. Però molts mitjans i molts partits ho faran especialment per haver perdut –una vegada més– una ocasió per guanyar credibilitat. O per deixar de perdre’n una mica, tan sols.

La paciència que es reclama a la ciutadania és sovint infinita. Ja després, demanar que a més la gent compri diaris i voti massivament en els successius comicis, això és pur cinisme de boca de segons qui ho reclama.

La situació és molt complicada. D’abans i després. I la ciutadania n’és conscient. Alguns benestants senyors polítics i opinadors, des de la seva talaia, s’indignen perquè troben que la gent no està prou indignada. Vaja, que la massa no surt al carrer per fer d’atrezzo de la pel•lícula de neocons dolents i superprogres bons que ens estan volent muntar. Només certs sectors directament afectats per les primeres retallades i amb molt de corporativisme, han sortit a reclamar que no els toquin. Els qui no tenen gaire gens que pugui ser objecte de ser tocat, bàsicament perquè són a l’atur o perquè cobren sous de misèria, aquests en la majoria de casos està esperant que algú faci alguna cosa des de les institucions per mirar d’aturar l’hemorràgia i per provar de revertir la situació.

El Govern d’Artur Mas ho ha captat. Ara! Tot i que està assentant les bases d’allò que creu que cal fer, val a dir que la projecció de la seva acció, quant a coordinació i coherència de missatge, podria ser manifestament millor. Molt millor. I ho diu un que defensa de fa anys –abans que ara es posés de moda– que no val a culpar la comunicació de tots els mals de la gestió política. Faltaria més. Però negar que aquest tipus d’error hi puguin ser també és un error.

Fa molta nosa certa compulsió declarativa que sembla haver posseït un Consell Executiu amb massa ganes de transmetre cadascú per la seva banda les moltes coses que ens volen dir que fan. I és en aquest sentit que cal fer elogi de dos consellers: Ferran Mascarell, de Cultura, i Josep Lluís Cleries, de Benestar i Família. Amb dues conselleries que Déu n’hi do com han de patir les retallades i com han de plantar-les davant de sectors molt sensibles, vostès els han escoltat en els últims temps? Alguna patinada d’ençà que són consellers? No. I això, tal i com està el pati governamental, el polítics en general i el periodístic annexat, m’admetran que no és poc. Ells com a mínim no ens reclamen una mica més de la poca paciència que a tos plegats encara ens queda.




Comentaris

envia el comentari