Catalana espantada

"La injustícia és l'amenaça més anguniosa de totes, i els catalans ja tenim el cul vermell de cops de peu"

Dissabte vaig veure el partit al meu ordinador. Mirar sola un partit de futbol té un punt trist, però sense cap mena de dubte és millor que anar a mirar-lo a un bar on no coneixes ningú. Quan ho faig no puc estar-me de parlar sola, o encara pitjor, de comentar jugades amb estranys, i això m'acaba fent sentir ridícula, una mica sonada i tot. La meva opció, doncs, ara que visc fora i porto vida d'ermitana, és mirar els partits del Barça a la meva habitació. De vegades, gairebé sempre en les ocasions de gol, un segon abans que la jugada es defineixi, just quan la pilota és a punt de sortir disparada de la bota d'algun jugador, la imatge es glaça i em deixa amb l'ai al cor. No pot ser casualitat. Deu haver-hi algun inquisidor de l'SGAE que en el temps lliure es dedica, per hobby o per vici, a treballar pels qui tenen els drets del futbol fent vés a saber quina dolenteria per aturar les retransmissions pirates en els moments més emocionants. Un cop passada l'oportunitat de gol, la imatge torna a lliscar amb una alegria burleta. Dissabte, quan Albiol va llançar Villa a terra, els dos jugadors van quedar congelats en una postura grotesca. La propera cosa que vaig veure va ser Messi celebrant el gol. Vaig esclatar en un crit mut -a casa dormien- que quasi em rebenta per dins i vaig fer-li botifarra a la pantalla. Per a mi no hi ha res comparable -en futbol, s'entén- que ficar-li un gol al Madrid. Ni gols de finals, ni de Champions ni de res. És irracional, estúpid si vols, però no ho puc evitar. El Madrid em fa por, sempre me n'ha fet, des de petiteta, quan anava a veure els derbis a l'estadi i em quedava sense ungles i em tapava els ulls amb el braç del meu pare com si veiés una pel·lícula de terror. Sempre penso que perdrem, que ens guanyaran de pallissa. De fet, quan tenia Villa i Albiol aturats davant meu, pensava que l'àrbitre no hauria xiulat penal, o que l'hauria xiulat i no hauríem marcat, i no descartava que en aquells segons el Madrid hagués ficat un gol de contraatac. La Lliga encara no la veig guanyada, crec que a la final de Copa ens fotran una tonyina i que la final de Wembley la jugaran ells. No entenc com la gent pot estar tan emocionada amb aquesta tirallonga de clàssics. A mi no em fan ni mica de gràcia. Quin patir. No és que sigui antimadridista, sinó que directament voldria que el Madrid desaparegués, que no existís, que mai no hagués existit. Cada any que passa sóc menys futbolera i tant el goig com la desil·lusió no em duren ni mitja hora, però els enfrontaments amb el Madrid encara sóc incapaç de relativitzar-los, i em passa que com més bon equip tenim més esfereïdors se'm presenten els partits, com més opcions tenim de guanyar, més por tinc de perdre. La injustícia és l'amenaça més anguniosa de totes, i els catalans ja tenim el cul vermell de cops de peu. Amb Mourinho i Ronaldo al Madrid, amb aquesta cara de bufetada que tenen tots dos, bavosos i tramposos, l'abisme és més fondo que mai. Tot i ser uns mercenaris, són la metàfora perfecte d'Espanya. El Madrid els va que ni fet expressament. Segur que ells guanyen i que nosaltres, honorables i millors, perdem.




Comentaris

envia el comentari