Amb el permís dels japonesos

"Si estens els teus braços perpendicularment al teu cos i t'imagines que la història de la Terra comença a la punta dels dits de la mà dreta i acaba a la punta dels dits de la mà esquerra, la història de la humanitat es podria eliminar amb una sola passada de llima per les ungles de la teva mà esquerra."

Miro els vídeos del terratrèmol i del tsunami del Japó. Esgarrifada, sí, però els miro. És curiós aquest gust que tenim pel macabre. Els mitjans se n'aprofiten i mostren les fotografies i els vídeos més bèsties. Treuen la pitjor part de nosaltres, però cal dir que si aquesta part no existís no hi hauria manera de treure-la. Fins i tot hi ha vídeos enregistrats pels qui van patir el terratrèmol. Se t'està enfonsant la casa i ets capaç de pensar en gravar la desgràcia per poder mirar-t'ho després i ensenyar-ho als altres. Diuen que les cues provocades pels accidents de trànsit es formen, sobretot, perquè els conductors alenteixen el pas quan passen pel lloc de l'accident. Per poder mirar. La curiositat, una de les qualitats que ens diferencia de la resta d'animals i que ens ha fet avançar, té, com tot, la seva cara obscura. La morbositat no deixa de ser curiositat insana, improductiva, inoculada pel diable per recordar-nos que sovint ens venem per ben poc.

Posats a criticar la condició humana, també hi ha el fet que el mal aliè se'ns fa més que suportable. Sap greu, això que els ha passat als japonesos, però, siguem sincers, tampoc no és que ens en sàpiga gaire. O com a mínim no ens en sap, ni de bon tros, en un grau proporcional a la tragèdia. L'altra nit vaig somniar que ma mare moria socarrimada prenent el sol a la platja i l'experiència va ser molt més angoixant que veure els vídeos del tsunami engolint una illa sencera. Ho sento, demano perdó. I quan es mori el meu gos, que ja repapieja, pobret, la tristesa serà més feridora que la que sento quan llegeixo que no sé quants milers de persones moren de càncer cada any o altres xifres desgraciades per l'estil. Torno a demanar perdó, però deixeu-me dir que gràcies a Déu que és així. Si haguéssim de sentir el dolor dels altres com si fos propi, el patiment ens col·lapsaria i no ens deixaria avançar. Si ens lamentéssim de tot, hi hauria moltes més desgràcies a lamentar.

Llegeixo aquests dies "A short story about nearly everything", de Bill Bryson, un llibre apassionant de divulgació científica que està suficientment ben escrit com per fer-me entendre coses que em semblaven incomprensibles i suficientment mal escrit com perquè sovint hagi d'aixecar el cul de la cadira i buscar respostes pel meu compte. Esplèndid. El tinc tan subratllat que les marques han deixat de tenir valor. Bryson explica que, probablement, un parell o tres d'asteroides a la setmana freguen la Terra -parlant en termes còsmics, s'entén- sense que nosaltres ens n'assabentem. I val més així, perquè si ho sabéssim imagina't quina angoixa. Es veu que un de molt petit podria rebentar una ciutat sencera. També explica que si no fos gràcies al moviment de les plaques tectòniques -culpable dels terratrèmols però responsable de renovar l'escorça terrestre- els sediments que els rius vessen als oceans s'haguessin anat acumulant i ara al fons marí hi hauria una pila de minerals de 25 quilòmetres d'altura. Si això fos així, ni tu, ni jo ni els japonesos seríem aquí. Un altre concepte interessant: si estens els teus braços perpendicularment al teu cos i t'imagines que la història de la Terra comença a la punta dels dits de la mà dreta i acaba a la punta dels dits de la mà esquerra, la història de la humanitat es podria eliminar amb una sola passada de llima per les ungles de la teva mà esquerra. Sabent això i tenint en compte els milions de casualitats que han fet possible que existim i els milions de casualitats que han fet possible que existeixi jo, no sé si sentir-me immensa o diminuta. Només sé que pensar-ho fa que tot em sembli més bonic. Avui, a Cambridge, el capvespre és violeta, i de la cuina puja un torterol sucrós del pastís de pruna que hi ha al forn. El menjaré feliç. Amb el permís dels japonesos, pobra gent.




Comentaris

envia el comentari