SENSE MILI PER CiU

"Això és el que van fer CiU i PP fa 10 anys. Van trencar amb una imposició que era del tot anacrònica."

No ens enganyéssim. Va ser així. El diputat Josep Antoni Duran i Lleida no hi era però alguns ja hi treballaven in situ, com el diputat Carles Campuzano. Els Pactes del Majèstic PP-CiU van tenir també això. Molts de l’edat de servidor ens vam lliurar de fer el servei militar perquè la federació nacionalista va posar aquesta clàusula entre les dels pactes per facilitar la governabilitat del primer Executiu de José María Aznar. Va ser l’any 1996. I si bé és cert que el PP no va complir fins una temporada enllà, ja amb majoria absoluta, qui va empènyer i trencar el tabú va ser CiU. I ara que se’n compleixen deu anys, Duran i Lleida se’n felicita, i li cauen crítiques absurdes per fer-ho.

No seré jo qui negui que el líder d’Unió pateix en els últims temps un afany de protagonisme només explicable perquè la campanya per les espanyoles s’ensuma propera i n’hi ha que la fixen fins i tot per la tardor, no la primavera del 2012 com tocaria. Però hi ha una cosa que és diu “al Cèsar allò que és del Cèsar”. Hi hauria afegit allò de dir “i a Déu allò que és de Déu”, però trobo que entre la vicepresidenta Ortega reclamant la seva ajuda per prometre el càrrec i amb Zapatero exigint a Rajoy que hi parli per solucionar l’excés de despesa en energia, a l’Altíssim el tenim en els últims temps massa present en política.

CiU va forçar el final del servei militar obligatori a l’Estat espanyol i el PP –no el PSOE– hi va accedir. Tant costa admetre-ho? Bada boca Duran per recordar-ho ara que se’n compleix efemèride, i salta el diputat Daniel Fernández, del Grup Parlamentari del PSOE-PSC, per dir que allò que fa Duran és “una defensa apassionada” del Pacte del Majèstic. I Joan Ridao, d’Esquerra, no triga ni dos segons a lliurar-se al seu esport predilecte –llenya a CiU– per afegir que Duran té una “voluntat irrefrenable” per reeditar aquell pacte. Vol gallinaci.

Costa molt assumir que en política mai un partit no pugui admetre una bona acció –seguim amb el to catòlic– de l’adversari. Mai, mai? Que n’hi ha que ho fan? Sí, segurament. Però tan poc que ara no els sabria citar un exemple. La norma és la destrucció per sistema, sobretot quan l’altre et treu una bandera que consideres en propietat de tant d’enlairar-la simbòlicament durant dècades. I això és el que van fer CiU i PP fa 10 anys. Van trencar amb una imposició que era del tot anacrònica. Va venir de la mà del centre-dreta espanyol i del centre català i catalanista. Sí, què hi farem? I el pes que ens van treure del damunt! Oi que l’important és que allò passés? Doncs, au. Feliç desè aniversari sense mili a tots.




Comentaris

envia el comentari