Crònica del sagramental independentista

"És Artur Mas, l'únic que no pot permetre's el luxe de fer les coses malament"

Arran de la marxa de Joan Laporta de SI, aquesta setmana s'ha parlat molt -un altre cop- del lamentable espectacle al qual ens tenen acostumats els representants de l'independentisme. És veritat que fa molta pena, però el que per a mi resulta més penós no és la seva tan criticada manca d'unitat sinó el fet que ens hagin marejat de la manera en què ho han fet.

Recapitulem. Tot comença quan, a mitjans de desembre, després de l'enfonsada d'Esquerra a les eleccions nacionals, Jordi Portabella expressa la voluntat de crear una coalició independentista per Barcelona. Immediatament, Joan Carretero diu que aquests pactes municipals són una "solemne imbecil·litat" perquè els temes que interessen a aquest nivell són "l'enllumenat i les clavegueres". Entre aquestes declaracions i la coneguda mania que Reagrupament li té a Esquerra, tots pensem que aquest partit no voldrà sentir a parlar d'un pacte amb Portabella. Els representants de SI, en canvi, no reaccionen amb tanta rotunditat i semblen predisposats a negociar. A finals de desembre, Uriel Bertran i Alfons López Tena fan una roda de premsa conjunta per dir que el cap de llista d'aquesta candidatura no ha de ser Portabella sinó un membre de SI. Tenint en compte la diferència de vots potencials entre ambdós partits, aquesta proposta és una manera de dir que no vols arribar a un acord. És com si, jugant al Monopoly, oferissis a un altre jugador bescanviar un carrer taronja per un de verd. Esquerra, naturalment, diu que tururut, i que, si de cas, el candidat de la coalició s'haurà de decidir en unes primàries, que és una manera de dir que el candidat ha de ser Portabella, perquè Esquerra té molts més militants que els altres possibles membres de la coalició.

Uns dies després, a mitjans de gener, Bertran i López Tena tornen a fer una roda de premsa i diuen que s'ho han repensat i que accepten renunciar a la possibilitat que el cap de llista sigui de SI, però alhora diuen que ha de ser-ho "una personalitat independent de consens, de reconeguda trajectòria independentista i que no hagi estat vinculada a governs amb el PSC". Esquerra ho considera un veto al seu líder i insisteix en la celebració d'unes primàries, és a dir, que Portabella encapçali la coalició. A finals de gener, Reagrupament arriba a un acord amb els republicans per presentar-se conjuntament, malgrat que el seu líder hagués dit unes setmanes abans que aquesta mena de pactes eren una "solemne imbecil·litat". El quart regidor serà per a ells i, a canvi, els vots que aconsegueixin a tota la circumscripció de Barcelona els cediran a ERC a la Diputació, corrent el risc que vagin a parar al PSC. Uriel Bertran diu que Reagrupament, a més, s'arrisca a fer possible un tripartit a l'Ajuntament. Portabella, que fa un any i escaig va dir que donaria suport al candidat més votat -i aquest candidat serà Trias-, hagués hagut de reaccionar amb contundència a les insinuacions d'Uriel Bertran i desmentir aquesta possibilitat. Però calla. I qui calla, consent.

Llavors apareix Laporta, que havia estat molt callat, i diu que SI és prou forta com per presentar una candidatura en solitari a Barcelona. És a dir, comparteix l'opinió que han estat mantenint els seus companys. A més, no descarta ser el cap de llista, si el partit així ho decideix: "estic a la disposició del partit". Però no t'ho perdis, que uns dies després, en una entrevista a Catalunya Informació, diu que li semblaria bé que SI entrés en una candidatura conjunta encapçalada per Portabella! I uns dies després es reafirma i diu que també li semblaria bé anar de número dos en aquesta candidatura! Comença la trencadissa. Al Facebook, un militant de SI acusa Laporta de negociar amb Portabella al marge del partit i de voler acumular càrrecs. Laporta no assisteix a l'Assamblea Regional de Barcelona, en la qual Uriel Bertran reitera la voluntat de SI de formar part d'una candidatura conjunta si el cap de llista és una persona independent. Laporta diu en una conferència: "Si Solidaritat no va en una gran coalició amb ERC i Reagrupament, ho respecto, però no participo d'aquest posicionament". Reitera aquesta postura en posteriors comunicats i entrevistes i es dóna per descomptat que marxa. Llavors Portabella ofereix a Laporta, en públic, anar de dos o de tres a la seva candidatura. López Tena, Bertran i Toni Strubell es llancen a la jugular del seu ex-company. El primer insinua que és un gandul, el segon insinua que vol convertir-se en el president d'ERC i el tercer diu que "anar amb Portabella és de tot menys buscar la unitat independentista".

I aquí, de moment, s'acaba el bròquil. Déu n'hi do. Insisteixo: allò que resta credibilitat al projecte independentista no és la falta d'unitat -això li resta efectivitat electoral- sinó la constant sensació de deriva que transmeten el seus representants. Aquestes anades i vingudes, aquest avui dic això i demà dic allò altre, aquest anar cadascú per la seva banda i aquesta neteja pública de draps bruts, fa que la família independentista sembli la protagonista d'una tragicomèdia d'embulls. Trobo que totes les parts implicades tenen una part de raó, que allò que volen uns i altres és, a la seva manera, coherent i legítim, però una cosa és que no puguin conciliar un acord i l'altra és que cada actor implicat hagi de donar tantes voltes -públicament- abans de definir una proposta concreta. Si com a mínim, després d'armar el sagramental, s'haguessin entès... Però ni una cosa ni l'altra. Ni units ni seriosos, ni efectius ni creïbles.

Dit tot això, tampoc no cal dramatitzar més del compte la situació. El nombre de ciutadans independentistes seguirà sent el mateix hi hagi una candidatura unitària o n'hi hagi cinquanta de diferents. El que és veritablement important és que cada cop n'hi hagi més, i això no ho pot aconseguir ni Portabella, ni Carretero, ni Laporta ni López Tena ni Bertran, vagin junts o vagin separats. L'únic que té la possibilitat d'aconseguir-ho és Artur Mas. A més, tots els plans independentistes dels líders esmentats són inviables sense el suport de Convergència. És Artur Mas, l'únic que no pot permetre's el luxe de fer les coses malament.




Comentaris

envia el comentari