Qui s’estima Joan Laporta?

"Va començar a ser així quan s’albirava en l’horitzó el final del Camelot blaugrana"

Ese extraño que se me parece. No n’hi ha versió en català, que jo sàpiga. Llibre boníssim de Jean Daniel. De l’home que amb la perspectiva dels anys recorda sorprès allò que era quan s’iniciava com a jove periodista. Allò que era en els seus inicis, en el seu passat. I diguin-me malalt de la cosa política catalana, però el nom d’aquest llibre em va venir al cap aquell dia que Joan Laporta, llavors president del FC Barcelona, va deixar anar a TV3: “Em veig i no em reconec”. Brutal. D’impacte. Coses de “la nova visibilitat” teoritzada pel fi sociòleg John B. Thompson. La metamorfosi que, viscuda sota els focus de les càmeres, sorprèn el propi protagonista per massa explícita.

I allò va ser fa força dies. Tres anys. Durant aquest temps la metamorfosi ha continuat fent camí. I a un ritme molt accelerat. Massa. Trepidant i tot. Potser desbocat? Provoca fins i tot un cert vertigen. Segurament, primer de tot, en el mateix Laporta, si és que tingués dos minuts per aturar-s’hi un moment i fer-hi una ullada. En aquest sentit, potser que algú ara a TV3 l’entrevistés i li passés imatges seves de la nit electoral de fa tres mesos a la seu de Solidaritat. S’hi reconeixeria? En tinc dubtes. Entre d’altres coses perquè els qui llavors –fa només tres mesos– deien d’ell coses gruixudes com “populista” o “demagog”, ara li fan la rosca. I aquells qui l’enaltien com “el líder”... ja fa setmanes llargues que, pel cap baix, en passen.

Qui s’estima Joan Laporta? Recorden aquella pel•lícula amb en Johnny Depp de protagonista? Qui s’estima Gilbert Grape?. Em va colpir, ho reconec. De fet, ja ho saben, oi? Ja la vaig citar fa només unes setmanes. Però és que fa molt pel món sobiranista català!

Qui s’estima aquell que un dia la premsa va batejar com el Kennedy català? Què se’n va fer del seu Camelot? Què poc li va durar, oi? Aquell del Barça “dels millors anys de la nostra vida”... i la seva Cort de després al club... i la d’ara a Solidaritat. I quant li durarà la d’Esquerra, ara quan hi pacti? Intueixo que també poc temps. I és una pena.

Ho diu un que encara hi veu la gran persona que vaig conèixer un llunyaníssim 2003. La força de la natura que és i que impulsa. Però aquest front –que hi és– fa potser massa dies que navega sense rumb. Va començar a ser així quan s’albirava en l’horitzó el final del Camelot blaugrana. Aquell era “El relat”. I tots plegats el van esberlar en un instant. Tots, Laporta inclòs. De llavors ençà, a partir de les primeres grans decepcions personals i polítiques, ell ha buscat qui l’estimés, però intueixo que en el seu camí, sobretot-sobretot, només ha trobat qui ha fet “com si” l’estimés. I la insatisfacció ha esdevingut crònica, i ha aguditzat la metamorfosi. I això seguirà. Fins quan? No ho sé veure. I el pitjor de tot és que em temo que el protagonista tampoc.




Comentaris

envia el comentari