Els Santamaria

"Però, i la cuina? Quants sentiments no mou aquest art! I com n’hem estat de pioners a Catalunya"

Ahir va morir el cuiner Santi Santamaria, el primer català en aconseguir la distinció de les tres estrelles Michelin. Però aquest home era molt més que això. No era un cuiner i punt. Era un gran patriota català constituït sense sobreactuacions en un heroi quotidià. Un d’aquells catalans que desacomplexadament, de forma natural, innata i en positiu, va projectar la catalanitat al món annexa a l’excel•lència. És un d’aquells casos de lideratge de base, de lideratge social que ens impulsa.

Corren temps durs per a l’èpica. La política en va molt mancada, però no val a carregar el mort només als polítics. Perquè per justificar-ho també cal comptar amb el context. Amb l’entorn social. Amb el moment processal històric. I aquest no s’hi presta. S’escolta molt que “ja no tenim líders com els d’abans”. I és cert. Entre d’altres coses perquè la nostra societat no és la mateixa que abans, i els polítics no són marcians ni ésser superiors. Tampoc no gaire inferiors a la resta de mortals, en la majoria dels casos.

Corren mals temps per a la lírica política. S’hi llueix poc o malament. Va mancada de referents. I al final això és el lideratge, que avui és més compartit. Erigir-se en referent. En apuntar en una direcció i que et segueixin. Avui dia aquest moure la gent va sempre molt lligat al sentiment. Som a l’era de l’homo sentimentalis, diuen. I la publicitat ens ho demostra buscant moure’ns, sobretot, via l’apel•lació als sentiments. I ho aconsegueix. Si no, no s’hi posaria. El ram és així.

A la política li costa apel•lar als sentiments amb eficàcia, un fet que no passa en àmbits de la societat on en els últims temps han emergit líders que han marcat tendència. En el camp de l’esport –gran coliseu de sentiments individuals i col•lectius– tenim l’exemple clar de Pep Guardiola, líder de masses ben bé enaltit a la categoria d’ídol canonitzat. Però, i la cuina? Quants sentiments no mou aquest art! I com n’hem estat de pioners a Catalunya, mercès als Santamaria!

Això és lideratge social. Això ens segueix empenyent a tots nivells, i ens fa grans com a col•lectiu. Són els Santamaria. Líders excepcionals però quotidians. D’aquells que fiblen, que creen escola, que marquen la diferència, que parlen llengües, que quan cal garlen clar, amb coherència, destacant però reconeixent-se ciutadans, no elit intocable. Sort en tenim. I quan en perdem un, el plorem però amb la consciència que hi ha relleu. Sort en tenim.




Comentaris

envia el comentari