Egipte, Catalunya i el món

"Per què ignorem que un estat català no suposaria cap mena d'amença internacional, a diferència d'aquest canvi a Egipte?"

Semblava que no sortiria ni amb salfumant però finalment la pressió interna i internacional ha pogut massa i Hosni Mubarak ha caigut. Ara veurem si serà pitjor el remei que la malaltia, veurem si el poble egipci serà capaç d'utilitzar la democràcia per a fins democràtics, perquè no cal oblidar que democràticament també es poden aprovar mesures del tot antidemocràtiques. Els Germans Musulmans fan més por que una pedregada... En tot cas, amb aquest article no pretenc analitzar aquesta revolució i encara menys pronosticar el futur del nou Egipte perquè ficaria, segur, la pota. Però aquest conflicte em serveix d'exemple per demostrar dues coses. La primera és la força i la influència que pot arribar a tenir un poble emprenyat. La segona és la volubilitat de les aliances polítiques i de l'opinió que transmeten i que creen els mitjans de comunicació.

Començaré per la segona. Ahir Mubarak era un estretíssim aliat dels Estats Units, un dirigent pro-occidental que, malgrat els seus mètodes autoritaris -o fins i tot precisament gràcies a ells-, protegia Egipte d'una revolució islamista i significava el contrapès de la imperant judeofòbia de l'Orient Mitjà. Avui, en canvi, Mubarak és un vil dictador que ha rebut allò que es mereixia. Ahir els líders i els mitjans de comunicació occidentals aprovaven el seu règim, avui celebren la seva caiguda. Ara Mubarak és el dolent de la pel·lícula i no li pots donar ni aigua si no vols ser un col·laboracionista del mal, però naturalment els líders democràtics seguiran mantenint aliances polítiques amb altres dictadors, els països democràtics seguiran beneficiant-se del comerç amb països que no tenen cap respecte pels drets humans, els mitjans de comunicació democràtics dedicaran escasses pàgines als totalitarismes escampats pel món i la gent democràtica que ara parla de Mubarak a les sobretaules seguirà sense preguntar-se qui ha fet les coses que compra i sota quines condicions. No critico aquesta actitud perquè naturalment jo també participo d'aquest cinisme col·lectiu i perquè així és com funcionen les coses, com han funcionat sempre i com segurament funcionaran sempre. Només pretenc posar en relleu la fragilitat del límit entre el bé i el mal, la facilitat amb què es reverteixen les percepcions a nivell internacional.

Tot això ho explico per escombrar el tema cap a casa. Els egipcis s'han atrevit a revoltar-se perquè l'exemple de Tunísia els va fer creure que ells tenien prou poder com per canviar les coses. Sembla ser que l'onada revolucionària encara no s'ha acabat i que aquesta confiança popular encomanarà també altres països. I jo dic: si els egipcis han estat capaços d'enderrocar un dirigent que fa dos dies era amic del país més poderós del món, si han obligat tot un senyor Obama a girar l'esquena a l'únic líder àrab amb qui podia comptar per la lluita contra el terrorisme, si ho han fet reclamant una democràcia que ningú té clar si arribarà a bon port, si han aconseguit que Occident els recolzi tot i el risc que el país àrab més poblat del món es converteixi en un nou monstre islamista, si els egipcis han pogut girar la truita amb unes setmanes de caòtica revolta, per què nosaltres els nacionalistes catalans sempre patim per un context internacional que ignora o malentén la nostra causa? Per què ens cohibeix tant el desavantatge que tenim respecte a Espanya de cara al món si Espanya és, estratègicament, l'últim cagalló de la tira, sobretot si la comparem amb el règim de Mubarak? Per què ignorem que un estat català no suposaria cap mena d'amenaça internacional, a diferència d'aquest canvi a Egipte? I què importa que el Times ara digui que la culpa de la crisi espanyola la té sobretot l'endeutament de Catalunya? Demà podria dir que Catalunya ha estat espoliada durant anys. Què importa que la majoria de mitjans internacionals, quan parlen de Catalunya, ho facin des d'una òptica espanyola? Demà potser vindran a Barcelona a informar-se. Què importa que el president espanyol tingui la possibilitat d'establir afinitats amb líders mundials i el nostre no? Demà pot ser que aquests líders el pressionin perquè cedeixi a les exigències democràtiques dels catalans. Què importa que mig món no sàpiga qui som? Si Espanya es trenca, tot el món se'n farà ressò.

L'obstacle en el camí cap a la independència de Catalunya no és Espanya ni molt menys les reticències internacionals, l'obstacle és la desconeguda distància que potser ens separa d'una majoria social, i a hores d'ara Artur Mas és l'únic que, si fa el que ha de fer, té la possibilitat de crear nous independentistes. I l'obstacle en el camí cap a la independència són també les excuses que, per manca de confiança, s'inventen molts catalans que sí que són independentistes. El dia que siguem majoria i que realment vulguem marxar, marxarem. I al món li semblarà bé. El món es menja el que li donis. Només cal que li ho donis amb cara de mala llet.




Comentaris

envia el comentari