Les pseudoprimàries del PSC

"El programa del PSC és un de sol, però té més opcions d'arribar a la gent si són dues persones les qui el defensen"

Soporífer el cara a cara entre Jordi Hereu i Montserrat Tura a La Vanguardia TV. Allò no va ser un debat, allò va ser una agradable conversa de sobretaula, només va faltar el brindis i l'abraçada. El PSC s'ha volgut fer l'americà i vendre aquestes primàries com un símbol de democràcia interna, però en realitat l'única americanada que estan oferint és un inofensiu combat de pressing catch. Fa tuf de jugada electoral marca José Zaragoza, que vol ser tan original que sovint frega la vulgaritat. El programa del PSC és un de sol, però té més opcions d'arribar a la gent si són dues persones les qui el defensen. Amb aquestes primàries el PSC fa dos tirs amb una pedra. D'una banda pot treure's del damunt un candidat que va fatal a les enquestes i de l'altra pot fer propaganda extra del seu programa omplint més pàgines de diari i muntant pseudodebats com aquest i com el que es farà el dia 11 a BTV. És una bona tàctica però és una mala estratègia. La mateixa mala estratègia que apostar per Montserrat Tura perquè és una de les socialistes més ben valorades en comptes de preguntar-se per què està ben valorada.

Aquesta paròdia socialista no té res a veure amb el congrés que va fer Esquerra fa dos estius per la presidència del partit. Allà sí que va haver-hi marro! Encara que allà es decidís la direcció del partit i aquí la candidatura per Barcelona, la comparació serveix per adonar-se de la diferència entre un debat intern real i un de fingit. Esquerra venia de perdre un munt de diputats a les generals. Aquesta crisi va fer que sorgissin dos candidats amb projectes rupturistes i va fer que hi hagués una tensió brutal entre els dos candidats continuistes. La mostra és que, després del congrés, Joan Carretero va marxar per crear Reagrupament, Uriel Bertran es va quedar a l'ombra per acabar marxant a Solidaritat i Carod-Rovira va seguir de vice-president -ell és així- però va apartar-se del partit i ha acabat dient de tot a Puigcercós.

Molts van criticar la "violència" d'aquell enfrontament intern, però a mi em va semblar un signe de normalitat i de vitalitat política. Si després d'una davallada tan forta no hi hagués hagut una reacció amb sacseig i trencadissa, hagués pensat que Esquerra era un partit atrofiat. Els militants van acabar triant Puigcercós, que havia estat un dels màxims responsables de la situació crítica en la qual es trobava el partit, però aquest ja és un altre tema, la qüestió és que ells van poder triar entre opcions clarament diferenciades. No és el cas del PSC. Les primàries estan sent fofes perquè no hi ha cap tensió entre els candidats, i si no n'hi ha és perquè no hi ha cap voluntat real de canvi dins del partit. Els militants podran triar entre un candidat desprestigiat i una de més ben valorada, però no podran triar entre un projecte desgastat i un de renovador. Ja s'ho faran, però si pretenen tornar a tenir opcions de governar haurien de deixar de fer veure que són una altra cosa i mirar de començar a convertir-se en una altra cosa.




Comentaris

envia el comentari