RENTAR-SE LES MANS?

"Rentant-nos en germanor les mans respecte dels afers peluts que fan lleig de dir en veu alta. "


- Francesc Homs: “Aquests dies, aquestes setmanes, tenim notícies molt negatives sobre les finances de la Generalitat. Notícies que per cert mai no s’havien produït en la història de la institució de la Generalitat. No fem ni catastrofisme, ni fem alarmisme. Simplement, les coses, com són.”

- Antoni Castells: “Les finances de la Generalitat són unes finances solvents, m’entén? No pensin en el govern! No pensin en el conseller! No pensin el partit que està allà! Pensin en la institució. Que estarà aquí i hi seguirà estant. No la taquin. No l’empastifin. Potser és demanar massa. Quan surti, rentis les mans, m’entén? Quan surti, rentis les mans.”

Va passar el 15 de juliol de l’any passat. En fa set mesos. Aquesta és la transcripció literal del creuament de declaracions, faristol pel mig, entre el llavors diputat Francesc Homs –avui Portaveu del Govern i Secretari General de la Presidència– i el llavors conseller d’Economia, Antoni Castells –avui a la reserva, tot esperant el seu moment... de nou–. I tot a tomb d’un correu electrònic –esbombat per CiU– d’un departament de la Generalitat que avisava que aquell juliol i agost pagaria només les nòmines, no proveïdors.

Va ser un intercanvi violent, sobretot per part de Castells, que estava molt crispat i parlava amb una ràbia gens continguda, com d’honor ferit. Com de llumenera a qui han insultat la seva intel•ligència. Gosaria dir que va perdre els papers. Que parlava cegat per la ira i que fins i tot va perdre de vista que l’estaven enregistrant les càmeres.

Però en realitat parlava des d’aquella talaia on certa progressia ben establerta s’ha situat durant dècades, malgrat tot. I si bé és cert que el tripartit ha fet molt de mal a aquest tic que uns quants arrosseguen des dels temps en què titllar-se de “progre” no sonava tan anacrònic com ara, aquesta és una manera de fer que encara cueja força. La classe periodística, sovint tan mimètica de la política, s’hi suma i n’amplifica l’efecte, tot donant-li rang de rutina oficial.

Últim cas paradigmàtic: el sidral que s’ha generat arran d’aquestes paraules d’Oriol Pujol: “la situació financera de la Generalitat és tan dramàtica que pràcticament no es poden pagar les nòmines de l’Administració catalana”. Li han dit de tot. Que si viu en una fase infantil, que si només bada boca per esputar rucades, que si és un irresponsable, que si és un frívol...

Homs, com a portaveu del Govern, ha hagut de sortir a matisar. I he fet l’enllaç mental. “Quan surti, renti’s les mans, m’entén?”. Potser Castells no li ho deia per insinuar que el convergent les havia tacat de porqueria. Potser li aconsellava que fes com que la porqueria no hi era. Perquè ja ho saben, és el que tenen els tabús: ningú no en parla. Que l’estat de les nostres finances fa pena? Que són com són? Això només servia per Esquerra! De males noves no en parléssim pas! Això taca la institució! Això dóna arguments a Espanya! I au, a jaure. Si no s’hi insisteix farem com que aquí no ha passat res. Però en general, eh? Rentant-nos en germanor les mans respecte dels afers peluts que fan lleig de dir en veu alta. Que potser així mai ningú no vestirà el rei nu? Ni falta que fa, no? En Pujol a més ja ha rectificat: “Va ser una forma de parlar”, diu ara. Doncs vinga, no se’n parli més. Genial, tots plegats.




Comentaris

envia el comentari