ALEGRIES, LES JUSTES

"Com deia Nietzsche, el destí dels homes està fet de moments feliços, però no d’èpoques felices"

Oriol Pujol, en la seva estrena com a President del Grup de CiU al Parlament, va tenir el passat 21 de desembre, en el debat d’investidura d’Artur Mas, una de les millors intervencions que li recordo. D’entrada, amb un gran encert: va obrir amb un homenatge a un dels millors analistes polítics del país: el ninotaire de La Vanguardia Toni Batllori. Per a mi, ell i el també dibuixant Ferreres, d’El Periódico, són del més afilat del panorama opinaire català.

Pujol Ferrusola citava Batllori perquè aquell dia el ninotaire dibuixava Mas remant i convidant els altres a agafar el seu rem i empènyer per tirar el país endavant en un moment cru on els hi hagi. El diputat de CiU es feia venir bé la cosa per demanar que la resta de grups facilitessin la investidura de Mas ràpid i sense gaire sobreactuacions innecessàries. I em va agradar. Tant que recupero Batllori avui dia de Reis. Concretament la vinyeta del passat dimarts dia 4, on el ninotaire dibuixava un simpatitzant/militant convergent que superat el desert de l’oposició es pensava que ara arribava el moment de restituir-se’n via càrrec... i aquest simplement no arriba. La cara d’enuig de la criatura ninotesca és per veure-la.

I això està passant. Molt. Més del que m’esperava. La bona gent de Convergència (i entorn) mostra certs símptomes (segurament prematurs) de desconcert. Un servidor, cronista atent, n’ha captat ja unes quantes, de reaccions en la línia. I només ha passat una setmana d’ençà que el president Mas i el seu govern van prendre possessió. Precipitació? Segur. Comprensible? També en la majoria dels casos. Amb tot, el líder convergent ja ho va advertir fa unes quantes setmanes, en plena campanya. Va dir que el seu projecte de Casa Gran implicaria cert grau de desconcert entre la militància i els seguidors tradicionals de la federació nacionalista. I està passant.

“Que nomeni en Ferran Mascarell, d’acord, però que ara aquest incorpori en el seu equip al més alt nivell militants socialistes i gent que ens ha escarnit des dels mitjans, això ja fot més”. Dit, DOGC en mà, per un militant convergent no exactament de base. I s’equivoca.

La jugada de Mas, si els seus propis deixen que evolucioni i doni els seus fruits, pot ser mestra. També pot ser un gran nyap que creï certes taifes que vagin per lliure. Però d’entrada caldria reconèixer com a mínim l’agosarament del president. Perquè a banda de desactivar elements que li eren aliens i que ara integra al seu projecte (amb totes les conseqüències que això implica per al discurs de present i de futur de les noves incorporacions), el líder de CiU projecta una imatge de no sectarisme que està essent una prova dura per als seus però que implica un conreu que podria ser clau per decantar àmplies majories en el futur.

Per acabar de ser el gran líder que Mas aspira a esdevenir, necessita que molts astres es disposin bé en aquests propers anys. I ell de moment va conreant. Sense pressa, metòdicament. Sense gaire escrúpols. Amb el mapa del país (i l’electoral) al cap. Sense regals, sinó fent encàrrecs concrets amb data de venciment i amb un variable important per objectius. Perquè, com deia el mític pensador Friedrich Nietzsche, el destí dels homes està fet de moments feliços, tota la vida els té, però no d’èpoques felices. Ara a cal convergent, després del moment feliç del 28-N, li ha tocat l’època de governar. Alegries, les justes.




Comentaris

envia el comentari