El perill que CiU ignori el perill

"El millor que podria fer, doncs, seria fer saltar l’alarma a cada cop de pedra que rebem, anar preparant la trinxera com se l’estan preparant ells, fer créixer l’orgull igual que el fan créixer ells entre la seva gent"

Sempre he pensat que els qui posen en dubte que Ciutadans suposi un perill per la cultura catalana infravaloren el poder real d’aquest partit. A Catalunya són pocs i la seva demagògia exalta només una minoria, però resulta que ells tenen un estat al darrere i nosaltres només tenim un país ocupat. El fet que Alícia Sánchez Camacho parlés castellà a TV3 i que ara ho faci al Parlament, demostra el poder d’influència que té Ciutadans. De fet, el PP no va començar a atacar la immersió lingüística fins que Ciutadans no va aparèixer i va posar aquest tema a la graella. Les tres sentències del Tribunal Suprem també demostren fins a quin punt està tenint conseqüències el discurs de Ciutadans. Són poquets però fan un mal que s’escampa, són com virus, petits però poderosos.

Aquestes tres sentències poden marcar un precedent que faci sortir els “bilingüistes” de l’armari i provoqui una cadena de denúncies similars. Si fos així, ja tindríem muntat el conflicte lingüístic que ara no hi ha o que està en estat latent. Si arribem a aquest punt de confrontació –que hi arribarem-, ja no podrem defensar el model de la immersió dient que va a favor de la convivència i que mira d’evitar la divisió del país. Sempre l’he trobat un argument trampós, aquest, perquè la bona convivència que permet la immersió només és una conseqüència del model, no pas la seva raó de ser. Jo vull que l’escola sigui en català perquè és la llengua pròpia de Catalunya, i punt. Ni els autèntics partidaris de la immersió ho són per mantenir la convivència ni els seus detractors ho són per defensar la llibertat dels pares i dels alumnes. Aquest debat és només un eufemisme. El que està en joc no és la convivència ni la llibertat, sinó la supremacia del català o del castellà.

El PSC i CiU han restat importància a la decisió del Suprem, diuen que tres sentències sobre casos particulars no poden canviar un model que és normatiu. D’altra banda, López Tena diu que sí, que les sentències anul·len legalment el català com a única llengua vehicular a l’escola. Com que de Dret no en sé, m’abstinc d’opinar quina de les dues interpretacions és la correcta. Ara bé, sí que sé que el discurs encomanadís de Ciutadans, que el discurs del partit que gairebé amb tota probabilitat governarà a Espanya la propera legislatura, i que aquestes tres sentències que poden anar multiplicant-se, són una declaració de guerra al català. I també sé que ells tenen moltes més eines que nosaltres per dur a terme els seus propòsits. Per tant, és una temeritat treure’n importància i fer veure que no passa res. Al PSC no li interessa la confrontació amb Espanya i per tant no li interessa evidenciar les amenaces que en rebem, però de Convergència n’hem d’esperar molt més, jo n’espero molt més. Potser el perill encara no és imminent, però Convergència ha d’entendre que, si vol ser fidel al seu compromís amb Catalunya, la confrontació acabarà sent inevitable. El millor que podria fer, doncs, seria fer saltar l’alarma a cada cop de pedra que rebem, anar preparant la trinxera com se l’estan preparant ells, fer créixer l’orgull igual que el fan créixer ells entre la seva gent. Així, el dia en què la única sortida digne que tingui Convergència sigui plantar-se, tindrà la majoria del país de la seva banda amb moltes ganes de ser defensat. Si pel contrari va fomentant la tranquil·litat, hi haurà un dia en què haurà de triar entre fer el que Catalunya es mereix i fer el que li demani una Catalunya endormiscada.




Comentaris

envia el comentari