El PSC, mort per amor

"Pel que fa a l'eix esquerra/dreta, queda demostrat que aquesta justícia social de la qual parlen tant els partits d'esquerres no és considerada tan justa per la majoria de gent a qui en teoria pretenen defensar"

Fa quatre anys, seguint els resultats electorals, vaig botar d'alegria en veure que CiU i ERC sumaven. Descartava del tot que Carod-Rovira ens pogués fer Montilla president, per això l'havia votat. Santa innocència! Després va passar el que va passar i quan Esquerra va dir que la seva intenció era catalanitzar el PSC -un PSC que havia fet fora Maragall per col·locar Montilla-, em va semblar una broma de mal gust. Havia estat una idiota, però no ho era tant com per pensar que el PSC deixaria la dona de sempre per anar-se'n amb la fulana de torn. Cap campanya hagués pogut evitar aquesta desfeta d'Esquerra, res no hagués pogut fer oblidar la traïció d'aquell novembre de fa quatre anys, la traïció que, com no podia ser d'altra manera a menys que pleguessin, han mantingut durant tota la legislatura. De 21 escons a 10. "No hase falta desir nada más", com deia aquell.

Pel que fa a la davallada del PSC, està clar que en part es deu al seu sucursalisme indigne. Fixa't que durant la campanya el PSC no ha fet cap proposta per fer front a la sentència del Tribunal Constitucional. Montilla va anar a la manifestació del 10-J però després va oblidar-se del tema. Els catalans, però, no ens n'hem oblidat, el PSC no ha entès que la gent té ganes de ser defensada. O potser sí que ho ha entès però hagués hagut de canviar massa coses en massa poc temps per poder-la defensar en aquest front. Montilla ha anunciat que ja no es tornarà a presentar a la secretaria general del seu partit. Caldrà veure cap a on decidirà tirar el PSC: cap a un Corbacho -mantenint la línia que l'ha dut a la derrota total-, o cap a una Tura -recuperant una certa ambició catalanista.

Celebro molt que Solidaritat hagi aconseguit quatre escons. I em sap molt de greu que Reagrupament hagi quedat fora. A mi m'agrada, el Carretero. Si haguessin anat junts amb el Laporta segur que haguessin pogut tenir un grup parlamentari propi. En tot cas, ja tenim una mosca collonera independentista al Parlament. Me n'alegro pel bé de Convergència -perquè no se'ns despisti- i, per tant, pel bé del nostre futur nacional.

Tot això pel que fa a l'eix nacional. Pel que fa a l'eix esquerra/dreta, queda demostrat que aquesta justícia social de la qual parlen tant els partits d'esquerres no és considerada tan justa per la majoria de gent a qui en teoria pretenen defensar. Perquè, òbviament, cap persona no votaria a favor d'una ínjustícia que hagi d'afectar-li directament. O dit d'una altra manera: si les polítiques liberals busquessin el malviure de les persones -que és el que diu l'esquerra-, ningú no seria tan idiota de votar-les. En aquest eix, és obvi que la mala gestió de Zapatero i les ingènues i extravagants mesures de l'esquerra per superar la crisi han provocat un transvasament de vots del PSC cap a CiU i cap al PP. Que vagin a pujar els impostos a sa tia la guenya, ha dit la gent.

Alguns diuen que el PSC no es decideix a tenir grup parlamentari propi perquè l'afiliació amb el PSOE el fa fort. Doncs que em perdonin, però Zapatero li ha sortit caríssim. Per culpa d'aquest lligam el PSC ha acabat rebent per totes bandes. Tant en els afers nacionals com en els afers ideològic, el PSC li ha aguantat al PSOE unes barbaritats que ara li han passat factura. El PSC ha mort per amor. I la gent, naturalment, no l'ha volgut acompanyar. Que se suïcidin ells!




Comentaris

envia el comentari