TANQUEM LA PARADETA

"Ridao va aplaudir poc o gens quan es va esmentar Josep-Lluís Carod-Rovira. Massa iguals com a fans del tripartit. Potser massa rivals el dia després de Puigcercós"

Demà farà un mes que va morir l’avi Llàtzer. En Llàtzer Escarceller del mític programa Filiprim. Moment nostàlgic d’aquells que em fan disculpar-me davant les noves generacions que no tenen per què saber res ni del Filiprim ni del Llàtzer. Però un cop acceptada l’esmena d’entrada, parin alerta al fet que ahir pensant-hi vaig fer link ràpid a un que coneixeran segur. Joan Ridao.

N’hi haurà a qui potser li sona d’un altre programa, de l’APM, de quan la Thais Villas el va engatar a La Sexta. Oli en un llum. Per a això hi va anar. Perquè el conegui més gent. Els signes dels temps això ja ho marquen. Tot i que ell marcat ja ho està de fa temps. Sense complexos, com ha de ser. Sense mitges tintes, com agrada en política. Amb aquella alegria, que sempre és d’agrair. I d’aquí el segon link que vaig fer ahir tot pensant en aquest article que estava a punt de parir.

Corria l’any 2003, no tant llunyà com els temps del Filiprim, quan Joan Ridao, actual secretari general d’Esquerra, va escriure un llibre de títol Baixant la persiana, crònica d’un final de règim. Li ho va publicar Tres Tigres. Alerta. No Tres Tristos Tigres. El títol m’ha recordat sempre la mítica frase del senyor Bachs, presentador del Filiprim: “Taaaaaaaaaaaaaanquem la paradeta!”. Quanta metàfora en tan poques paraules!

Final de règim. Els sona? I ara que la Catalunya del tripartit respira aquest ambient, a Esquerra és el de Ridao un dels noms que sona amb més força per rellevar Joan Puigcercós. No ho troben surrealista? Fet i fet, si Esquerra rep clatellada forta haurà estat sobretot com a penalització per una política de pactes tripartits que ja Ridao defensava el 2003, abans de les eleccions del canvi, quan els seus companys encara anaven venent per les cantonades que ells eren equidistants entre PSC i CiU. Ell no. Ni llavors ni ara. Les seves més enverinades carícies van sempre dedicades als convergents. Als socialistes, poc o gens.

En canvi al PSC tot apunta que ja van tancant la paradeta de forma ordenada. Les perspectives de successió, com a mínim a cal socialista, hi apunten més. Si José Montilla s’estavella com preveuen les enquestes, sigui Tura, sigui Castells o sigui Corbacho qui en prengui el relleu, tots tres a la seva manera són fórmules de recanvi anti-tripartit. Amb opinions més o menys en veu alta, tots tres han blasmat la fórmula. I raons en tenen. Com els seus socis. Però així com a can Nicaragua tot apunta que la persiana tripartida la volen baixar just el dia que la clientela hagi provocat el traspàs del negoci, a Esquerra ja veurem. Ells necessiten més ajuda.

Esquerra is different. La setmana passada Ridao va aplaudir poc o gens quan en l’acte central dels republicans al Palau es va esmentar Josep-Lluís Carod-Rovira. Els presents van dedicar una gran ovació al soldat caigut. Ridao no. Massa iguals com a fans del tripartit. Potser massa rivals el dia després de Puigcercós.

Tot plegat dependrà de com de fort els electors els tanquin la paradeta tripartida. I malauradament pinta que necessitaran picada forta per donar-se per al•ludits.




Comentaris

envia el comentari