El PSOE i Cuba

"Voler, com el ja exministre Moratinos, endolcir el tracte a Cuba pot acabar sent còmplice d’una dictadura patètica"

Sento vergonya. Sento vergonya aliena, no hi puc fer més, cada vegada que des de l’esquerra democràtica es relativitza o resta importància als drets humans i la justícia quan els qui els trepitgen no són l’extrema dreta o el feixisme.

Un exemple recent: el Premi Sakhàrov d’enguany. El Sakhàrov el concedeix el Parlament Europeu i l’elegit ha estat, per una llarga majoria, el dissident cubà Guillermo Fariñas. Molts han arrufat el nas, com sempre que algú assenyala acusadorament a Cuba. I no sols s’han mostrat contrariats els progres destarotats o els comunistes habituals, no.

L’elecció ha fet treure al PSOE foc pels queixals. L’eurodiputada María Muñiz de Urquiza va manifestar que l’elecció de Fariñas “desacredita” el Premi per la seva “politització sectària”. A Muñiz li sap greu que l’Eurocambra hagi apuntat tres cops a la dictadura cubana en els últims anys -“com si no hi hagués violacions dels drets humans a la resta del món”- i també que hi hagi qui continuïn actuant perquè no s’afluixi davant la situació a l’illa.

És cert que són molts els que a Europa i al seu Parlament estan realment farts dels Castro. Però això no hauria de fer perdre al PSOE la perspectiva, perquè, en dir el que va dir, l’eurodiputada se situava molt a prop de la defensa d’un règim indefensable. Voler, com el ja exministre Moratinos, endolcir el tracte a Cuba pot ser una estratègia –molt qüestionable, d’altra banda-, acabar sent còmplice d’una dictadura patètica, una cosa ben diferent.

La tal Muñiz hauria de fer-se una pregunta molt senzilla, a tall d’autoavaluació moral: ¿estaria pronunciant les mateixes paraules si en comptes d’una dictadura militar comunista a Cuba hi senyoregés una dictadura militar d’ultradreta.




Comentaris

envia el comentari