ABDICACIÓ PREMATURA

"És que les eleccions es guanyen des del centre. O això diu la tradició"

“En Felip l’ha cagat”. Ja em sabran ben disculpar el començament escatològic de la peça. En desgreuge meu deixin que els apunti que la frase entre cometes no és meva, sinó d’un alt càrrec de CiU. No la cito d’oïdes. Me la va dir ahir en persona i acompanyant la frase d’un moviment de braços que venia a transmetre un “què vols que et digui”. I va reblar: “S’ha disculpat perquè ho havia de fer i perquè els ha donat una excusa on agafar-s’hi, però més enllà d’això no podem permetre que els socialistes juguin amb elements tan importants com la llengua”. Amén.

No és la primera vegada que des del PSC es fica a la batedora de la refrega política un factor de convivència com la llengua durant tants anys acaronat per tots. No debades, l’esbatussada del moment –debat sí, debat no– és tot un dejà-vu que reprodueix de principi a final l’argument que els socialistes van utilitzar en la campanya anterior per negar-se al cara a cara Mas-Montilla. Idèntic. Ara bé, llavors utilitzat de forma menys matinera. I això és simptomàtic.

El PSC transmet una sensació d’abdicació, de renúncia prematura. A governar? No, en absolut. Hi ha camp per córrer i mai de la vida ningú no ha guanyat un partit sense jugar-lo. Els socialistes ho saben i per això ja els està en certa manera bé que les enquestes relaxin la tropa i la cúpula convergent. Però això no passa. No com a mínim tan sovint com ho voldrien els de Montilla. Felip Puig ara fa dos dies es va relaxar i mirin com s’hi han aferrat. Però el convergent s’ha disculpat i així ha mort la història amb una retractació formal. Fi del culebrot de pre-campanya que s’albirava a l’horitzó. Les paraules de Puig ja no són l’obstacle.

Però llavors, a què està abdicant prematurament el PSC? A ser un partit catch all, d’ampli espectre. I és que les eleccions es guanyen des del centre. O això diu la tradició. Però ja fa setmanes (mesos?) que el PSC ha renunciat a una part important del seu vot, per passar a concentrar-se en el seu de més pedra picada. Al vot més PSOE. A aquell vot que vol que el seu candidat li digui que és “el representant de la Catalunya que vol quedar-se a Espanya”, com ahir va fer José Montilla. I la majoria social del país, ara per ara, sincerament no està esperant aquest discurs. O perquè no hi creu, o perquè troba que no cal, o que sobra, o que és sobreactuat, o que no ataca el problema de la crisi, ni de la gestió dels propis recursos, o simplement perquè no comparteix que Catalunya com a societat hagi de renunciar d’entrada a res si Espanya en contrapartida no renuncia alguna vegada a alguna cosa, per exemple a deixar d’espoliar-nos.

L’abdicació prematura del PSC no l’és a un resultat electoral que els sigui òptim, sinó a una hegemonia ideològica, a una majoria social, a un projecte de país d’ampli abast que pugui abraçar i engrescar els sectors més amplis de l’electorat. Aquest és el problema. Aquest és el seu problema. Que personatges com Xavier Rubert de Ventós, en plena pre-campanya, es vulgui fer la foto amb Artur Mas i la Fundació Catdem. I la llengua no els hauria de fer d’ala d’estruç que els ajudés a amagar aquesta realitat que els és tan incòmoda.




Comentaris

envia el comentari