Fer-se amic del monstre

"La pirateria només és l'argúcia que arriba allà on no arriba la intel·ligència de la indústria oficial"

Confesso que miro pel·lícules i sèries a Internet. A Yonkis, Dospuntocero, Divx, etcètera. No les descarrego senzillament perquè em fa mandra -podent-les veure on-line sempre que vulgui no sento cap necessitat de "posseir-les". Per qüestió de gustos no acostumo a veure pel·lícules recents, però si m'interessa alguna que encara és al cinema la miro en una d'aquestes webs sense sentir després cap mena de remordiment. Quants cops m'he sentit estafada quan he sortit del cine! Aquí, si veig que la cosa pinta magra, apago i en busco una altra. Quan em vaig assabentar que es podien veure pel·lícules sense haver de descarregar-les, fent un clic i prou, -d'això no fa gaire temps, potser un any, perquè Internet va molt més ràpid que jo-, quan ho vaig descobrir, em vaig sentir com una nena amb fitxes infinites pels autos de xoc. Vaig passar-me dos mesos mirant totes les pel·lícules que feia anys que desitjava que fessin a la tele i no feien mai: El Padrí I, II i III, Casablanca, Ciutadà Kane, Taxi Driver, La trilogia del dòlar, Pulp Fiction, les de Billy Wilder i un llarguíssim etcètera. Passada la fal·lera inicial, un cop calmades les ànsies acumulades durant tants anys, vaig passar a mirar-ne, si fa o no fa, una cada setmana. També miro alguna sèrie americana que aquí només fan pel satèl·lit.

De la SGAE penso que encerta en el fons i falla en la forma. És obvi que els artistes han de guanyar-se la vida, si no s'acaba l'art. Però també és obvi que la indústria cultural, en comptes de pretendre limitar les possibilitats d'Internet, hauria d'adaptar-s'hi. De fet, aquestes webs que deia són un negoci, hi tenen publicitat a cabassos. No entenc per què les productores cinematogràfiques no fan el mateix. Podrien, a més, muntar webs molt millors que aquestes, augmentant, per exemple, la qualitat de la imatge, que és més aviat dolenta. La pirateria només és l'argúcia que arriba allà on no arriba la intel·ligència de la indústria oficial.

Un bon exemple per demostrar que la consumició gratuïta a Internet i el respecte als drets d'autor són coses compatibles, és Spotify. Pels qui són encara menys entesos que jo, l'Spotify és un programa legal on les discogràfiques hi dipositen la seva música. Tu pots escoltar des de l'ordinador totes les cançons que vulguis. Això sí, amb mig minut de publicitat cada quatre o cinc cançons. Si no vols publicitat, pagues entre 5 i 10 euros al mes, segons el tipus d'avantatges que vulguis. El pacte és just. Molt més just que cobrar les perruqueres pel fil musical, com si les emissores de ràdio no paguessin ja els drets d'autor pertinents. Jo m'he acabat comprant CD's perquè els he escoltat a Spotify i m'han agradat. I si només m'interessen una o dues cançons, tinc l'opció de comprar-les individualment des d'allà -com a l'iTunes- sense haver de gastar-me més diners dels necessaris. Visca l'Spotify. Per no esmentar altres serveis "gratuïts" -entre cometes perquè paguem 40 euros al mes d'Internet- com Google, els correus electrònics, els diaris digitals, Facebook, Youtube, Skype, Wikipedia, etcètera. Que no es guanyen la vida, aquesta gent? Sí. Hi ha gent -nord-americana, sobretot- que pensa, innova, inventa i, en definitiva, aprofita el monstre d'Internet en comptes de deixar-se engolir per ell o passar-se el dia dient que és dolent. Per mandra i per manca de talent.




Comentaris

envia el comentari