THE OTHERS

"És com si a Montilla, Saura i Carod ja els veiés com a espectres del passat"

“El gran avantatge que té (Artur Mas) és que ara toca, perquè ja fa molt de temps que els altres governen, i confio que ho faci bé”. Els altres. Declaracions de Pasqual Maragall afilades com torpedes a mil per hora en direcció a la línia de flotació del PSC. Els altres. Quant menyspreu contingut en tan poques paraules. Tot i que això no és nou en Maragall, fet i fet com res del que respira l’entrevista de la setmana, on l’expresident aposta per Mas com a guanyador de les properes eleccions catalanes.

Des del PSC s’ha volgut contraatacar a Convergència per la via de tornar a posar damunt la taula, una vegada més, la malaltia del president. Com si no sabessin que tota declaració que en transcendeix públicament està meticulosament analitzada per la família Maragall, amb Diana Garrigosa al capdavant, tenint molta cura de què diu i què no diu exactament i a plena consciència l’exdirigent socialista. Aquest és el drama de les declaracions de Maragall per al PSC. Que no són les d’un convergent convers, sinó reflexions totalment coherents amb el seu pensament de fa molts anys. Que són del tot plausibles venint de qui venen, un referent per a molts que un bon dia, junt amb la seva dona, va trencar amb el Partit dels Socialistes. L’estil és inconfusible. “Els altres”, recorden?

Quan era l’alcalde triomfant de la Barcelona olímpica li deien El Príncep. I així va adquirir hàbits com un cert deix menyspreador vers aquells qui li duien la contrària. Llavors, en temps de poder absolut al Cap i Casal, els qui patien el flagell d’aquest estil maragallià eren òbviament els convergents. Després, durant la seva presidència, igual. Sovint es referia a Artur Mas com “aquell noi”. I au. Si ho hagués dit algú altre, el sarau hauria estat assegurat. Però el Príncep era el Príncep.

Ara, al més pur estil Maragall, menysprea olímpicament els qui van ser socis i companys seus de partit, i s’hi refereix com “els altres”. M’ha recordat a la pel•lícula d’Alejandro Amenábar, The Others. Inquietant. És com si a Montilla, Saura i Carod ja els veiés com a espectres del passat. Bé, de fet això es confirma en el cas del republicà i de l’ecosocialista, que tampoc no és que s’hagin estat dècades al Govern, però com si hagués estat el cas. Les marques del pas del temps accelerat que els colra el rostre i els caneja els cabells hi apunten, però tampoc és que s’hi hagin estat una temporada llarguíssima, tot i que fins i tot a ells els ho sembli. A Maragall segur, i ho diu. És un expresident, recordem-ho. Espècie de polític molesta, sobretot per als seus. I què no hauria de fer un home a qui l’humorista Forges li va dedicar una caricatura amb llegenda annexa que deia “Pienso, luego estorbo”? El Maragall de sempre, vaja.




Comentaris

envia el comentari