Som, i no és cap miracle

"És imprescindible que el món empresarial s'apunti al moviment polític i cultural que està sacsejant Catalunya"

Els catalans estem tan acostumats a criticar-nos a nosaltres mateixos que sovint oblidem tots els motius que haurien de fer-nos sentir orgullosos de ser catalans. Fa temps una bona amiga em deia que ja no llegia articles d'opinió perquè li passaven les ganes de ser catalana. És veritat que l'articulisme català tendeix més a la destrucció que no pas a la construcció, i encara que aquest pessimisme que caracteritza el nostre país ha estat un motor que ens ha fet avançar, hauríem d'aprendre a admirar-nos, com a mínim de tant en tant. La Diada és una bona oportunitat per fer-ho. Dissabte al matí vaig anar a passejar pel meu barri, i en veure que els edificis lluïen més banderes que mai, vaig agafar una borratxera d'orgull i d'optimisme. Quan vaig arribar a casa i vaig posar la televisió per veure l'acte institucional, Xavier Ribalta tot just començava a recitar l'Oda a Espanya de Joan Maragall. Entre la potència i la punteria del poema -d'una actualitat espaterrant-, la magistral manera en què el cantautor va recitar-lo i l'"Adéu, Espanya" final, vaig prendre'm el cafè amb llet gairebé sanglotant.

Vaig pensar que, tenint en compte els segles que fa que estem ocupats, no és cap miracle que encara existim. Si ens haguéssim encomanat a Déu, ja fa molt de temps que ens haguéssim extingit. Hem estat nosaltres i aquesta força que sovint ens costa reconèixer la que ens ha fet sobreviure. La mostra és que, en aquest clímax de tensió que viuen les relacions entre Catalunya i Espanya, el país no només s'està movent sinó que bull. Les consultes independentistes, la manifestació del 10 de juliol, la impressionant xarxa que ha creat el catalanisme a Internet, la força del voluntariat, el gir -modest però palpable que està fent TV3 en els últims mesos-, l'anunci d'un nou diari nacional que pretén prendre el relleu al dinamitat Avui, la raresa que el comte de Godó -encara que sigui per motius econòmics- mantingui una ràdio com Rac1, el naixement d'entitats i partits que volen ocupar el buit que ha deixat Esquerra i el fet que el discurs polític s'hagi vist obligat ha posar la sobirania al centre del debat, entre d'altres coses, demostra que el país està responent amb contundència i que hi ha molts motius per tenir autoconfiança.

El darrer exemple és el naixement d'una ràdio que té una desacomplexada intenció de treballar a favor de la independència. Es diu SOM Ràdio, fa un parell de setmanes que funciona i de moment només pot sentir-se a Barcelona (94.2 FM), tot i que també funciona on-line. El que més m'agrada d'aquesta ràdio -a banda del seu objectiu fundacional-, és el fet que l'hagin impulsada un grup d'empresaris. "La independència surt a compte", em deia un d'ells. És imprescindible que el món empresarial s'apunti al moviment polític i cultural que està sacsejant Catalunya. En aquest sentit, el Centre Català de Negocis està fent una gran feina, i de fet, a SOM Ràdio el CCN hi té molta veu. El més admirable de tot és que SOM ràdio, instal·lada en un desè pis de l'Avinguda Carles III -cosa que vol dir que, per sort, té aires de grandesa-, el més admirable, és que la ràdio s'ha engegat amb diners i esforços donats de manera altruista. Costa molts diners i costa molta feina, muntar una ràdio, i de moment els professionals que hi treballen no cobren ni un euro. Això no vol dir que el pla de SOM Ràdio sigui el de sobreviure per sempre a base de la bona voluntat dels altres. Com a bons empresaris que són, saben que les coses ben fetes no poden funcionar gaire temps d'aquesta manera. Però per ara és l'amor qui mou aquest projecte, i espero que el corresponguem donant-los una oportunitat. Perquè insisteixo: si som, és només gràcies a nosaltres. Déu és més aviat espanyol...




Comentaris

envia el comentari