TOTS SOM MOTO

"Clar i català: tots som víctimes potencials de les pensades d’un govern desnortat a qui només una ciutadania mobilitzada pot parar els peus"

Del govern d’Espanya no n’espero res de bo més enllà que algun dia deixi de perjudicar-me. I ja és trist però del govern de la meva ciutat, Barcelona, també. La diferència és que del primer com a mínim puc aspirar a independitzar-me’n algun dia. De l’Ajuntament de Barcelona no, malgrat que tot podria ser que me n’hagués d’exiliar. No ho descartéssim pas. De fet, aquesta és l’opció que centenars de milers de joves han triat en els últims anys.

I és que el govern municipal de la capital catalana va decidir un bon dia de fa molt de temps portar a l’extrem aquell consell del gran Nèstor Luján que convidava a “assajar el quedar-nos sols de tant en tant amb nosaltres mateixos”. L’última d’aquest Ajuntament desconnectat de la seva ciutadania i que malgasta milions d’euros en xarlotades com el referèndum de la Diagonal és una nova ofensiva contra les motos. El seu afany recaptatori frega la grolleria, per no dir directament la indecència. Especialment si veiem com cremen els diners que ens succionen els agents del desordre d’una ciutat que a moltes coses no, però que com a mínim pot aspirar a encapçalar el rànquing en assetjament i multa dels seus motoristes. Ara, amb prova pilot al Poblenou, per multar les motos aparcades a les voreres, fins i tot a les més àmplies.

Després de Roma, Barcelona és la ciutat de les motos per excel•lència. I bo i reconeixent els “pecats” de molts dels qui la utilitzen, seria de justícia reconèixer el servei que fan aquests vehicles a la descongestió i fluïdesa d’un trànsit saturat de cotxes. Però no, a aquest ajuntament el que li agraden són les bicis.

Ja m’ho van dir en el seu dia: “La moto engreixa”. Cert, però desconeixia que existia un ajuntament, el de Barcelona, que a banda de voler-me aprimar via exercici ciclista ho aniria fent amb la meva butxaca via clatellades constants pel simple fet de ser motorista. I com diu un bon amic meu, lleidatà però barceloní d’adopció, igual com la sentència del Constitucional ha atemptat contra la columna vertebral de l’Estatut, l’Ajuntament de Jordi Hereu ho està fent contra la de Barcelona, que són les motos. Vaig trobar-ho genial. Poètic.

Davant d’això podríem resignar-nos i anar fent. És l’estil de la Barcelona post-olímpica. És allò del tirar d’inèrcia, d’anar votant el PRI català, o Partit Administratiu com el gran Enric Juliana fa servir per referir-se al PSC. Podríem dir que aquest govern municipal és el que ens mereixem, que no hi ha res a fer, que ens hem d’acostumar a acotar el cap i a rebre clatellada i que això ja ens està bé per rucs. Però potser que algun dia diguéssim prou, no troben? Com a mínim els qui no duem un masoquista compulsiu dins.

I pensin que avui són les motos, però ahir per exemple va ser foradar la ciutat de punta a punta saltant-se la votació del ple de l’Ajuntament, posant en risc la Sagrada Família, condicionant la vida a centenars de milers de ciutadans durant anys i enfonsant centenars de comerços de barri. Aquesta i moltes altres. I demà, què? Pensin que la nova jugada del nostre barceloní Ajuntament de “regrés” va ara contra les motos, però interioritzin també que tots som moto. Clar i català: tots som víctimes potencials de les pensades d’un govern desnortat a qui només una ciutadania mobilitzada pot parar els peus. Servidor i molts altres ja hem començat a moure’ns pels nostres drets via moto. És només un mitjà de transport. Triïn el seu.




Comentaris

envia el comentari