CORRUPCIÓ DE LA GROSSA

"Els jugadors de la selecció francesa, mostra d’aquesta casta de nens mimats en què s’han convertit molts jugadors de futbol d’elit"

Ni al braç incorrupte de Santa Teresa, no em crec que no hi hagi corrupció. I és que la tenim per tot arreu. És estructural, i no només en la política. Els nostres servidors públics, fins i tot els qui no es serveixen de nosaltres com la llegenda diu que és la norma, no són extraterrestres sinó membres d’una societat que mostra clars símptomes de corrupció. Però d’una d’estructural, no només econòmica, d’on tampoc no se n’escapen la reialesa i el món del futbol.

Aquests dies, el bombardeig mediàtic a tomb del cas Hotel del Palau ha esquitxat amb l’ombra de sospita tot l’arc parlamentari català. Fa posar els pèls de punta fins i tot als ciutadans de moral més laxa. Fins i tot potser a ses senyories, que igual es plantegen de treballar-hi al Parlament, malgrat que això no ho podríem del tot confirmar perquè es flaira que amb l’altra comissió del Palau, la que volen que només esquitxi a uns, ja en tenen prou. Amb tot, malifetes político-econòmiques a banda, hi ha una corrupció més profunda, més de fons, i també possible origen de l’altra. És allò que el sociòleg de moda, Zygmund Bauman, va descriure a La societat individualitzada. És el que hem vist aquests dies a Suècia i a Sud-Àfrica.

“Autoafirmacions narcisistes individuals i col•lectives”. Va escriure-ho Bauman a propòsit de les societat postmodernes. És el que ens trobem. Dissabte a Estocolm en la boda de la princesa Victòria de Suècia amb el seu entrenador personal, Daniel Westling. La setmana passada també, i amb cua final fa dos dies, al Mundial de Sud-Àfrica, amb l’espectacle grotesc i denigrant d’uns degenerats jugadors de la selecció francesa. Diu Bauman que en la nostra societat tot és socialment construït: els déus i la pobresa, la sexualitat, la malaltia, el gènere, la corrupció. I és precisament això últim, corrupció i de la grossa, que aquests semidéus creats per la nostra societat se n’en riguin obertament. Si ho fan, que segur que s’hi recreen sovint al•lucinant de la ingenuïtat de la resta de mortals, com a mínim no hauria de permetre’s que ho mostressin públicament.

A Suècia, dissabte passat, feia feredat veure la desfilada de carruatges, de tiares incrustades de joies, de vestits de luxe, d’operacions d’estètica tan cares com indissimulables i de condecoracions anacròniques a la vegada que antiestètiques. N’hi ha que diran que fins i tot en temps difícils ens cal una dosi de glamour, de somni, d’esbarjo tot pensant en allò que podria ser però que mai no serà. Fals. Aquests excessos són impresentables, i més en temps de crisi econòmica, quan cada dia ens repeteixen els molts ajustaments de cinturó que ens caldrà fer a tots. Dubte raonable: A tots?

I parlant d’impresentables, lligo i tanco amb una colla que no titllaré d’analfabets però sí d’indocumentats mentals. Els jugadors de la selecció francesa, mostra d’aquesta casta de nens mimats en què s’han convertit molts jugadors de futbol d’elit. Egos inflats amb dues potes i una baló de futbol annex. Individus que només entenen de privilegis i que no transigeixen ni amb la més mínima obligació o sacrifici, com podria ser-ho obeir les ordres d’un entrenador a canvi dels molts milions que en teoria cobren per fer-ho. Això és corrupció. Ho hem vist a Suècia i a Sud-Àfrica. Corrupció de la grossa, de la que ens desacredita a tots, membres d’una societat que fa possible individus insensibles, narcisistes que ens refreguen per la cara que no entenen de sacrificis ni d’obligacions, que no es consideren d’eixe món, i a més els aplaudim.




Comentaris

envia el comentari