Confusió sideral al PSC

"Els mals d’Espanya, els dolents que van contra “el proyecto común español” són dos, als qui equiparen sense vergonya: la dreta espanyolista i el nacionalisme/sobiranisme"

“[el] doble fenómeno regresivo al que nos enfrentamos de manera creciente desde hace más de una déada, el neocentralismo y el soberanismo”.
Joaquim Coll, historiador, i Daniel Fernández, dirigent del PSC.

Llegeixo l’altre dia un article a ‘El País’ –a les pàgines que van dirigides als lectors de tot l’Estat- que no destaca precisament pel seu contingut, però que, en canvi, sí que és molt il•lustratiu. El fet que el text –aparegut dijous passat- el firmi, juntament amb l’historiador socialista Joaquim Coll, Daniel Fernández és el que permet creure que pot donar-nos pistes sobre el que pensa el PSC. Fernández és secretari general adjunt del Grup Socialista al Congrés i membre de l’executiva del PSC i del Comitè Federal del PSOE. L’article -que pretén ser un tastet del llibre ‘A favor de España y del catalanismo. Un ensayo contra la regresión política’ dels dos mateixos autors- es titula ‘El asedio de la regresión’. Quina regressió? Doncs, el “doble fenómeno regresivo” no és altre que “el neocentralismo y el soberanismo”. Els mals d’Espanya, els dolents que van contra “el proyecto común español” són dos, als qui equiparen sense vergonya: la dreta espanyolista (PP i companyia) i el nacionalisme/sobiranisme (CiU, ERC i companyia). Com veuen, el llop centralista i el conill nacionalista que vol salvar les orelles i la identitat són igual de perversos. Tots dos s’han d’arraconar.

Perquè aquest embolat li quadri, Fernández –aquest diputat català a Madrid que sempre ha votat, com els seus companys i antecessors el que el PSOE li ha manat que votés- i el seu ajudant tan sols parlen del recurs contra l’Estatut presentat pel PP, i no del socialista Enrique Múgica, Defensor del Pueblo. Tampoc no es recorden que aviat farà set anys que el PSC governa a la Generalitat gràcies a l’independentisme, ni de l’espanyolisme jacobinista que amara al PSOE fins als ossos. Tot és culpa del PP, fins i tot que hi hagi espanyolisme entre els socialistes: “Así, la victoria del PSOE no fue capaz de impedir que el PP, aun derrotado, consiguiera imponer su visión de España entre amplios, a derecha y a izquierda”. Per als autors del text, mentre el PSOE ha de lluitar contra el nacionalisme espanyol del PP, el PSC ha de combatre “el nacionalismo/soberanismo de CiU”. Ho ha de fer, en el si del catalanisme –ells tot ho amaneixen amb catalanisme ‘light’, contraposant-lo artificialment al malvat nacionalisme-, però “jugando a fondo su dimensión hispánica, fuera de toda ambigüedad”. I tot això, per què? Per defensar Zapatero i “el proyecto de la España plural” (en què el PSOE no ha cregut mai, i ara tampoc ZP, que en declaracions públiques acaba de donar per tancat el desenvolupament autonòmic). I què és això de l’Espanya plural que diuen que el PSC defensa? Doncs el “perfeccionamiento federal del modelo autonómico”. ‘Perfeccionamiento’. Agafa’t. El text no oblida alguns dels tòpics arnats en què el PSC s’ha de recolzar per anar tirant, com ara les al•lusions al “neoliberalismo” i el tradicional desdeny per Jordi Pujol (“sancionador de las esencias patrias”; “agitador intelectual”).

En fi, com dèiem, un article il•lustratiu –gairebé una lamentable caricatura- que, sectarisme a banda, explica, en part, la sideral confusió ideològica i intel•lectual que regna al PSC.




Comentaris

envia el comentari