ANÈCDOTES QUE FAN GOVERN

"Un dels grans reptes de país passa perquè una nova generació agafi el testimoni d’aquella manera de construir Estat de forma efectiva i decidida des del govern del país"

Em diu un bon amic que en Max Canher ja no recorda els seus temps com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Una immensa pena. Per ell, per un personatge que en l’aspecte personal creava les seves passions enfrontades, però sobretot per aquell polític que va ser i que duia estructures d’Estat al cap quan Jordi Pujol li va fer l’encàrrec de dur-les a la pràctica des del Govern. Una pèrdua, doncs, metàfora de la llunyania d’una generació de governants que aportaven coses en clau de construcció nacional. Perquè, algú podria respondre’m què ha aportat en aquest sentit algun dels actuals consellers del Govern de la Generalitat? Immens desert. I no per pèrdua de memòria.

Certament, el moment és tot un altre. Però això no justifica el subterrani nivell de la majoria dels nostres governants. El contrari seria tant com admetre que ja no tenim reptes d’alçada a assolir. I n’hi ha tants! O és que ja tenim totes les estructures d’Estat que ens pertocarien? Oi que no? I oi que potser a dia d’avui és tant difícil d’aconseguir-les (però en cap cas més) que en aquells temps dels Cahner consellers?

L’estructura de la Generalitat ha crescut, certament, però força a l’espanyola. El cos funcionarial i d’assessors s’ha disparat a Palau. No arribem als nivells de Zapatero, amb 600 assessors a Moncloa (total per no res), però sí que és ben cert que aquella Generalitat de cartró-pedra que diuen que va muntar un viu Jordi Pujol per fer creure a propis i estranys que aquí teníem una gran cosa ha acabat esdevenint en molts aspectes una caricatura d’allò que podria haver estat i que de moment no ha quallat.

Un Consell Executiu sobredimensionadíssim n’és l’exemple. I és curiós veure com el president del “fets, no paraules” és incapaç de decidir quines conselleries retalla en temps de crisi. No debades, ell va muntar un engendre com el Departament de Josep-Lluis Carod-Rovira per assegurar-se la presidència exprés que ERC li va posar en safata pocs dies després de perdre en vots i en escons (11) les últimes eleccions al Parlament. Són coses prosaiques d’aquelles que el relat del poder obvia un cop ben instal•lat, però diuen molt govern que se’n deriva. Del seu nivell.

I encabat també deia molt de Cahner i dels seus coetanis, tenir un conseller de Cultura que va impulsar un Arxiu Nacional, Un Teatre Nacional o un Museu Nacional d’Art de Catalunya. Hi havia ambició de país. De país real, de veritat, de poca broma. En aquest sentit, recomano molt la lectura del llibre Crònica Política del Departament de Cultura (1980-1988), publicat per l’estoica editorial Acontravent. Albert Manent ens hi explica allò que Cahner ja no pot recordar però que cap dels nostres polítics no hauria d’oblidar. Cal aprofitar aquests testimonis, especialment ara que es flairen temps de canvi a Catalunya. Un dels grans reptes de país, un d’aquells que ens han de fer remuntar el difícil moment actual, també passa perquè una nova generació agafi el testimoni d’aquella manera de construir Estat de forma efectiva i decidida des del govern del país.

Ho diu l’amic Francesc Canosa en el seu pròleg del també recent i imprescindible llibre Anecdotologi de Francesc Pujols (Dux Editorial): l’anècdota no és anècdota. Els Cahner i els Manent no van ser anècdota tot i que vist des del moment present bé ho pugui semblar. El canvi, si ha d’arribar, haurà de fer-ho de la mà del líder polític que més sàpiga envoltar-se d’“anècdotes” d’aquest gènere. Que no se n’oblidi.




Comentaris

envia el comentari