Les llàgrimes de Mourinho

"És per això que Mourinho, que és tan arrogant, que em suscita una antipatia que està al límit de l'antipatia possible, en el fons em cau tan simpàtic"

És sabut per tothom que hi ha límits oposats que es dobleguen fins a tocar-se, que just allà on acaba l'un comença l'altre, com aquestes teories que diuen que si arribessis a una punta de l'univers sortiries a la punta dels antípodes. És com el glaç a la pell, que crema. I hi ha només un pas del cinisme a la hipersensibilitat, del desfici a la indolència, de l'excel·lència al ridícul, de la por a la inconsciència. Sempre m'han agradat els personatges que em situen en la contradicció, aquella estridència de contrastos que té aspecte de totalitat, com un volcà submarí que vessa la lava a l'aigua. És per això que Mourinho, que és tan arrogant, que em suscita una antipatia que està al límit de l'antipatia possible, en el fons em cau tan simpàtic. Encara recordo el partit en què Messi va rebre una puntada de kick boxing d'un defensor del Chelsea i Mourinho va dir que havia fet teatre. Vaig trobar que el comentari tenia molta gràcia, i no busqueu ironia en les meves paraules. A Mourinho no sabries si callar-li la boca d'una bufetada o d'un petó. És una mica com el House, o com el Clint Eastwood a la majoria de les seves pel·lícules. Personatges cretins, amb una pedanteria vertical, desacomplexada i guanyadora, molt diferent de la dels fantasmes, que només saben fer absurdes filigranes; personatges que estan tan destruïts que ho aguanten tot, i és aquí on rau la seva força i la seva vitalitat. Res a veure, per exemple, amb algú com Cristiano Ronaldo, absolutament pla, ximple i prou. El món de l'esport va curt de llums, i per això serà una alegria si Mourinho acaba anant al Madrid. No m'agrada el seu futbol, però i què, no ha d'entrenar el meu equip, a nosaltres ja ens dirigeix el fill de Déu. El que compta és que ens ho passarem molt millor que no pas amb el sense substància del Pellegrini, aquest home anodí que ha aconseguit 96 punts i que tot i així encara es posarà bé per rebre la puntada de peu. Quin rotllo de tio. Mourinho no s'arronsa, almenys t'interpel·la, tot en ell et fa encendre, tot voldries replicar-li-ho, ell sempre és trampa o trampeta, joc, espectacle. La gent que s'enfada davant de la provocació és gent que no té sentit de l'humor. Hem de tenir en compte que la consigna de Mourinho és aquella cèlebre frase que podria ser d'una cabaretera: la qüestió és que parlin de mi, encara que sigui bé. I tot i així, els personatges com ell de vegades tenen llampades sobtades de tendresa, d'humilitat, d'humanitat. Oh, les llàgrimes de Mourinho quan dissabte va fer l'Inter campió! Fantàstiques, trossets d'una roca que va esllavissar-se! Van ser gairebé tan emotives com les mossegades que li clava al Barça. Igual que va ser des de l'afecte més profund que nosaltres ens vam esgargamellar per escridassar Figo, Mourinho ens odia des del desig, ens odia perquè voldria venir al Barça i sap que mai no podrà venir. Que bonic, només per això ja em cau bé. El dia que perdi la lliga contra nosaltres i ens escupi a sobre el seu verí, fem el favor de no esverar-nos, rebem amb complicitat i amb orgull la seva carícia subtil.




Comentaris

envia el comentari