COSES QUE AQUÍ NO AGRADEN

"Perquè hi ha coses que a Madrid agraden, però aquí no. Una manera de fer, una manera de ser, que no és d’ahir sinó ben nostrada"

Fa més d’una dècada, quan El Terrat era un programa de ràdio i no una multinacional de l’entreteniment que ara fins i tot fa campanyes per a candidats a la presidència del Barça, servidor l’escoltava tots els dissabtes matí, de camí al Montseny, al cotxe dels pares. En un moment donat del programa recordo que posaven de fons la sintonia d’una sèrie d’èxit, Buck Rogers, que llavors donaven a TV3, protagonitzada per un pilot aeroespacial que per aquelles coses de la ficció televisiva un bon dia anava a petar a l’any 2491.

Diguin-me linkador mental compulsiu, però ahir pensava en això quan llegia la premsa de bon matí. Dues informacions em van cridar l’atenció. Primer, el dia després de la suposada mega-enquesta d’El Periódico que ens venia a dir que millor passem de campanya electoral a can Barça perquè ja hi ha un ungit i vés quina nosa que fan els altres candidats. Després també em van encuriosir les informacions, al mateix diari, mirant d’esquitxar CiU en l’afer Millet. El pensament en tots dos casos va ser el mateix: no n’aprendran mai. Arribarem a l’any 2491, allà que ens trobarem al bo d’en Buck Rogers, i n’hi haurà que encara no hauran entès res sobre el per què de tot plegat a can Catalunya.

Perquè les inèrcies en aquest complicat i precisament per això indomable país nostre ens són de mal assumir. Sandro Rosell no és Lluís Bassat, efectivament, però allò que revolta a molta gent, a molts barcelonistes, és aquesta cosa de l’establishment que fa que uns pocs es pensin que poden decidir per la resta. Bassat era el candidat d’aquesta elit l’any 2003, igual com Rosell l’és des que va saltar fa uns quants anys del Barça i va començar la seva campanya, que per cert ja la va acabar fa setmanes. Ara, i manllevo l’expressió de José Zaragoza, per aplicar-la aquí com ell l’aplica a CiU, Rosell i els seus estan fent una “campanya placebo”. Aquests dies fan “com si” fessin campanya per generar-ne l’efecte entre alguns innocents. Però no, la seva campanya ja la van fer molt abans. Ara l’ungit no baixa a la Terra, no es barreja gaire amb els altres candidats. I això, tinguin clar que no agrada. Aquí no. A Madrid sí. Allà triomfa l’estil Florentino Pérez, “ésser superior”. Aquí no. I alguns no n’aprenen.

Igualment, era de vergonya aliena l’entusiasme que ahir es respirava en certs racons de la xarxa. I tot arran de la informació d’El Periódico mirant de tornar a esquitxar CiU a tomb del cas Millet. N’hi ha que tampoc no han entès encara que el temps del tripartit fa força dies que va passar. No s’hi resignen. I és comprensible, però una cosa és no voler entendre això i una altra de ben diferent és no captar que l’estil enfangador, sobretot quan no porta enlloc, aquí no agrada. A Madrid sí, i a PSOE i PP els acostuma a donar bons resultats. Però aquí, quan un partit i els seus suports mediàtics insisteixen en voler esquitxar l’altre tant sí com no, bàsicament només aconsegueixen projectar una immensa sensació de desesperació. Perquè hi ha coses que a Madrid agraden, però aquí no. Una manera de fer, una manera de ser, que no és d’ahir sinó ben nostrada. I, si us plau, que s’hi trobin també els coetanis catalans d’en Buck Rogers, allà pel 2491. Preguem.




Comentaris

envia el comentari