No és l'Estatut, el que està en joc

"Es parla molt del dia de la sentència i de com quedarà finalment el text, però tant o més important que això és pensar si, després, podrem fer-lo complir. No oblidem que no fa ni un any, dins del marc estatutari, es va aprovar un finançament antiestatutari"

Aquest dies s'està emetent en obert la vint-i-cinquena temporada de la sèrie "L'Estatut a mans del Tribunal Constitucional". El trailer d'aquesta nova tongada de capítols vindria a dir que CiU i el PSC fan un pacte per demanar la renovació del tribunal; que Castells torna a encarnar el paper de representant del sector catalanista del seu partit criticant Zapatero per la seva actitud indolent i dient que per a ells és més important Catalunya que la seva afiliació amb el PSOE; el PSOE diu que no pateix perquè el PSC i per extensió Castells acabaran passant per l'adreçador i acceptaran la legitimitat dels actual magistrats igual que van acabar acceptant -i de boníssim grat- el finançament; Esquerra s'ha desmarcat del pacte CiU-PSC perquè necessita fer-se l'outsider i el Tribunal Constitucional ha canviat de color a la presidència però encara no diu res perquè si no s'acabaria la sèrie i això de moment no interessa.

Per mi no està legitimat per decidir sobre l'Estatut ni aquest Tribunal Constitucional ni un de renovat. Primer perquè ara per ara, la politització que vicia aquest òrgan sobreviurà a qualsevol canvi de magistrats. És el funcionament, el que ha de canviar. Les regles del joc. Montesquieu! O com a mínim, si ha de seguir sent un òrgan polític, haurien de tenir-hi lloc alguns magistrats afins a altres partits parlamentaris. No s'hi val que només puguin fer trampa alguns! A més, aquest tribunal tampoc no està legitimat per jutjar l'Estatut perquè l'estatut ja ha estat legitimat. Per un referèndum vinculant. Tot el procés, doncs, neix democràticament pol·lut. I ja podem queixar-nos, però l'Estatut el retallaran. Més o menys, per aquí o per allà, però el retallaran. Per sobre de la voluntat d'una majoria de catalans. I un cop el tinguem, vés a saber si s'aplicarà. Es parla molt del dia de la sentència i de com quedarà finalment el text, però tant o més important que això és pensar si, després, podrem fer-lo complir. No oblidem que no fa ni un any, dins del marc estatutari, es va aprovar un finançament antiestatutari. Perquè això no tornés a passar, haurien de donar-se dues circumstàncies: que el PSC i el PSOE deixessin d'estar simultàniament al poder -amb aquesta combinació no hi ha manera de fer res-, i que el partit que guanyi les eleccions estatals necessiti el suport del catalanisme com ara necessita el suport del PNB. El problema de jugar a aquest joc, però, és que a la mínima que ja no el necessitin tornaran a aplicar l'Estatut com els doni la gana. I no podem tenir com a màxim objectiu que la nostra gran llei depengui de fluctuacions externes.

Amb tot, que els polítics catalans facin merder al voltant d'aquest tema no crec que sigui determinant per l'Estatut ni pel seu futur desenvolupament. L'Estatut no està en joc, però sí l'opinió de molts catalans. Per això està bé que es faci merder. Merder, merder! Confrontar-se amb Espanya resulta útil perquè serveix per deixar en evidència la seva insuficiència democràtica i la seva manca de voluntat descentralitzadora i plurinacional. Com més pressió fem, amb més força agafarà Espanya la seva preuada unitat, i al final, de tant fort com l'agafarà, se li trencarà a les mans.




Comentaris

envia el comentari