TREMPERA… O NO

"Els socialistes han identificat que –“malgrat que hem fet molta feina”, es planyen– això passa amb el tripartit i amb el president Montilla. Ningú no els defensa amb prou convicció"

M’ho deia la setmana passada un càrrec important d’Esquerra: “Nosaltres som atrevits, però tampoc no ens passéssim”. Ho comentava arrel de la fama que s’han guanyat –ja saben, “som com som”...– i que va dur en una ocasió un conegut publicitari nostrat a proposar-los tirar endavant una campanya per les catalanes amb l’eslògan “Trempera per a Catalunya”. Esquerra va declinar la possibilitat, és clar. “Tots sabem que això de la trempera dura el que dura... i no precisament quatre anys de legislatura”, m’argumenta aquesta font ben propera a Joan Puigcercós. Aquí van posar-hi seny.

Ara bé! La setmana passada l’opció de saltar del Govern va estar ben a punt de materialitzar-se. I aquí tenim aquella part del “som atrevits” que fa que Esquerra encara no qualli com ella voldria. Aquest tipus de perspectives espanten força gent, força electorat, força catalanistes, força sobiranistes... i força socis potencials de futur, ja sigui de nou el PSC o per sorpresa CiU. “Però és el que hi ha, perquè enlloc no és escrit que només es pugui servir el país des del Govern i no des de l’oposició”, rebla el sincer republicà. I té raó. Ara! Aquesta no ha estat l’aposta estratègica de l’ERC dels últims temps, i tot pinta que no serà la dels propers anys, si és que tenen opció de triar-ne una. Tot plegat, per tant, aquest estat d’ebullició de l’ERC dels últims dies pinta més un intent, un pèl desesperat, de recuperar cert terreny per la via del cop de puny damunt la taula. Hi veig més això que no pas un retorn als orígens. A la seva trempera d’abans.

I a can PSC en són conscients. Aquests dies m’ho comentava un dels principals estrategs nicaragüencs: “Que volen marxar del Govern? Que marxin. Ja s’ho faran. Però nosaltres esgotarem la legislatura, si podem, al màxim. La legislatura que ve ja ens tornarem a trobar, si els va bé”. Hi confien. Però els socialistes no deixaran de servir la seva estratègia per culpa de la del republicans. I és lògic, perquè el gran desafiament del PSC, d’ara al dia de les eleccions, és mobilitzar un electorat propi que tenen identificat com a desmobilitzadíssim. I per tenir garanties de cert èxit necessiten sobretot d’una cosa: temps. D’això i de socis menys sorollosos, però aquesta opció ara per ara els és aritmèticament impossible de tenir.

Montilla ja anirà mirant d’embolicar-se en la bandera per allò de gratar vot en l’espai d’intersecció que el PSC té amb CiU. Però aquesta no és la seva prioritat. Per això al PSC el debat estatutari li fa més nosa que servei. Això al públic que han de mirar de mobilitzar li rellisca completament. Per tant, amb l’afer Estatut, trempera sí, però dins d’un ordre. Ara on estan més posats és en mirar d’acabar amb “l’espiral del silenci” que diuen que els té estancats i que fa que molts dels “seus” no tinguin previst votar.

Fa poques setmanes moria Elisabeth Noelle-Neumann, la sociòloga alemanya que va parir aquesta teoria, la de l’espiral del silenci, i que sobretot consisteix en admetre que hi ha certes banderes que socialment s’estén com a tendència o com a parer que no gaudeixen de suport o que no estan ben vistes o que no són populars. En definitiva, que no mereixen ser defensades. Els socialistes han identificat que –“malgrat que hem fet molta feina”, es planyen– això passa amb el tripartit i amb el president Montilla. Ningú no els defensa amb prou convicció. Ni els seus a casa. I el cas és que amb socis com Esquerra ja els cal dedicar-s’hi en solitari durant mesos, perquè conjurar la idea d’“artefacte inestable” associada al tripartit és missió a tocar de l’impossible.




Comentaris

envia el comentari