POLÍTICS OKUPES

"És exactament un tic de resistència a la desesperada que descriu un govern a les acaballes, però no ja d’una legislatura sinó d’un cicle vital"

Partit polítics i okupes. Okupes i partits polítics. Curiosa associació d’idees. L’última enquesta del CIS, publicada ahir, n’aportava el link. I és que un col•lectiu en general mal vist com l’és el dels okupes és el pitjor valorat d’entre els proposats per l’enquesta, seguit de molt a prop pels partits polítics. El senyor Bachs, el meu veí de replà, que fa vuitanta anys que viu a la mateixa finca (tants com ell en té) em va ser directe quan ahir vaig demanar-li què en pensava, de l’enquesta: “Els okupes? Uns vividor, ho sap tothom”. Segons el CIS els ciutadans de l’Estat espanyol els puntuen amb un 2,45 sobre 10. Ara! Als partits polítics els puntuem no gaire enllà, amb un 2,87. “Aquests? Uns altres vividors”, va reblar l’octogenària veu de l’experiència amb qui comparteixo celobert.

En un brillantíssim assaig sobre la relació entre el president Nicolas Sarkozy i el seu primer ministre, François Fillon, la reportera Alix Bouilhaguet els descriu com “dos homes que s’uneixen però que gairebé no s’assemblen en res”. Ahir em venia al cap aquesta frase en llegir l’enquesta del CIS. Partits i okupes, en la ment dels ciutadans, són exactament el contrari que Sarko i Fillon: no van units però molts ciutadans els trobarien més punts en comú del que ens pensem. I el cas és que l’actualitat política hi acompanya. Dóna arguments per creure-hi. El tripartit, més concretament.

José Montilla i els seus no deixaran anar la cadira fins que l’ordre de desnonament no els arribi de mà de l’autoritat competent a la mateixa cadira on avui s’aferren malgrat emetre dia sí i dia també evidents mostres de manca de projecte. Per això, entre d’altres pràctiques poc agradables a la vista, s’aficionen a mirar de matar el missatger, ja sigui escarnint un periodista quan fa la seva feina i pregunta o carregant tot els seus mals als mitjans de comunicació perquè resulta que és culpa dels periodistes i dels mèdia que l’opció política del tripartit no hagi quallat en més de set anys d’anar-ho intentant. Ni amb la complicitat mediàtica que envolta al Partit dels Socialistes? Ni amb allò d’anar posant persones considerades afins a ERC al capdavant dels mitjans públics? Davant d’això, una majoria de la població veu clar que la mala premsa del tripartit no és per causa dels mitjans sinó de la incapacitat d’uns gestors de la cosa pública que ni amb tota l’ajuda del món no aconsegueixen fer passar bou per bèstia grossa. No aconsegueixen que qualli una fórmula de govern no votada –així, anunciada com a tal– a les urnes, i d’això no en poden culpar els mitjans de comunicació ni els periodistes. En l’ocàs d’un règim, a això s’hi posen la majoria dels qui no saben o no poden acceptar que els desallotgin del poder. D’una casa que no és seva sinó del conjunt de la ciutadania.

El cop de decret per posar Enric Marin al capdavant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals també és això. És exactament un tic de resistència a la desesperada que descriu un govern a les acaballes, però no ja d’una legislatura sinó d’un cicle vital. Que ja no s’aturin ni en l’estètica diu molt. Perquè, sens dubte, és del tot indicatiu que el govern “de progrés” assumeixi desacomplexadament i alegre aquest tipus de recursos tan poc edificants des d’un punt de vista de salut democràtica. Després que no ens estranyi que la ciutadania valori tan lamentablement els partits polítics, i que ho faci ben a tocar d’aquells individus que es resisteixen a deixar cases d’altri al crit de “no ens mouran!”.




Comentaris

envia el comentari