Vota’m, inútil!

"El sentit d’estat dels nostres polítics encara no hi acaba de ser, potser perquè d’Estat no en tenim"

Vota’m, inútil! és, efectivament, el títol d’un llibre de Toni Soler, però també és un estil de fer política. Una pràctica força estesa, si més no. És més o menys allò que va practicar Josep-Lluís Carod-Rovira l’última legislatura de Jordi Pujol com a president, quan des de la tribuna d’oradors de can Parlament va dir-li el nom del porc al líder convergent, per tot seguit oferir-li un pacte de govern. És a dir, allò no era un “vota’m, inútil!”, però sí un “governa amb mi, tros de botifler, d’anacronisme històric i de dretà arnat”. En poques paraules, era una falsa oferta de pacte. I aquest, evidentment, no va arribar. Una cosa semblant es va escenificar ahir, també al Parc de la Ciutadella.

El president Montilla va deixar anar una molt poc convincent oferta a CiU per votar plegats mesures que unissin govern i oposició en l’anomenat “acord estratègic” per buscar la sortida de la crisi. Però es va notar massa que l’escena només buscava trobar titulars amics com aquest: “Montilla ofereix pacte i Mas hi posa condicions”. Però això va anar realment així? Montilla va oferir ahir de veritat un pacte a Artur Mas? M’atreveixo a apuntar-los una frase com a botó de mostra de fins a quin punt ens hem de prendre amb escepticisme aquesta possibilitat. La va pronunciar ahir el president: “Jo els proposo que treballem plegats per superar la crisi i per proporcionar horitzons d’esperança a la nostra gent... i els que no vulguin aprofitar aquest moment esperant segurament un determinat resultat electoral faran un mal servei al país i segurament es picaran el dits”. Pam! I a TV3, en paral•lel a la segona part de la frase, plànol d’Artur Mas i Oriol Pujol. Impecable. La Komintern no hauria perpetrat una composició millor en els seus temps de control de la URSS. I és que els ideòlegs del nostre règim han begut molt més dels Estats Units que no pas dels antecedents soviètics d’alguns dels nostres il•lustres governants. Potser és per això que el relat que embolcalla el president Montilla respira un no-sé-què a Fran Kapra, tot i que no acabi de quallar.

Al final, ens hem de remetre a la fraseologia popular, i sempre s’acaba confirmant aquella sentència-llosa que defensa que una mentida segueix essent exactament això tot i que ens la repeteixin mil vegades. No hi ha voluntat d’arribar a cap pacte d’entitat, ni per part dels uns ni dels altres. Les eleccions són massa a prop. El sentit d’estat dels nostres polítics encara no hi acaba de ser, potser perquè d’Estat no en tenim. I d’altra banda, no em negaran que és força sospitós que precisament ara (i no abans), a pocs mesos per les eleccions i després que els resultats positius de l’acció del govern tripartit contra la crisi hagin lluït per la seva absència, el govern vulgui anar del bracet de CiU enfront la crisi.

És per tot plegat que tenen especial delicte les ganes de fer passar bou per bèstia grossa amb tota la maquinària governamental i mediàtica al servei d’uns que, no menys que els altres, esperen “un determinat resultat electoral” però que, a més, ens han fet “picar els dits a tots” amb els escassos rèdits que fins ara ha donat enfront la crisi el seu “servei al país.”




Comentaris

envia el comentari